una nit així:

un dia en què a les nou tota la gent de la residència se n'ha anat al llit prompte, i quedes tu fumant l'enèssim porro del dia al jardí i quede jo al sofà cansada mirant algun programa de la televisió holandesa sense entendre un borrall. 

i aleshores et dic que hui serà la nit més llarga de l'any i que demà no treballe. i aleshores -tu com sempre amb els ulls vidriosos- dius alguna cosa que no entenc perquè dius tirtitri i no therty -thri i jo dic conforteibol i no comftabol. 

aleshores agafe el cigarro i done diverses pipades. i em concentre en les parts que m'agraden: la barba, la panxa, les mans. 

te pose la música de Vegas.

com si no tinguera final, la nit. 

tinc en la taula Faulkner en català, Absalom, absalom!, llibre d'un amic amb moltes anotacions, i l'agafa i diu Faulkner -no com jo, sinó bé, que la xica és de Singapur.

- Do you know Faulkner?
- Yes, yes.
- He's good.
- Yes, pretty good.

la xica, Siti li diuen, és coneguda en la residència per ser una fashion victim, més bé una shoe addict, i per gastar-se vora vuit lliures o nou euros en revistes de moda. però coneix Faulkner i ara -ja em queia bé, però ara- s'ha tombat un prejudici més.

Sven, vora quaranta anys i molts pardals en el cap, que si budisme, que si motos, que si no em deixes espai, s'ha clavat amb ella per desprendre's dels diners d'eixa manera, comprant  merda. 

Ah però, solte jo, llig Faulkner (has llegit Faulkner, no?). Sven em mira i pregunta qui?, aleshores jo torne a pronunciar Faulkner intentant imitar la manera de Siti i Sven, mirant la revista de merda, respon que no sap qui és Faulkner i no li dóna importància.

llàstima perquè no ha pogut  tombar cap prejudici, cadascú li dóna importància a unes coses. i criticar les revistes de moda és tant obvi, per favor.

tots em diuen que no torne perquè allà la situació és alguna cosa així com la fi del món, la ciència i l'ensenyament en Espanya és un erm sec i erosionat, em diuen, i jo llig les paraules mentre a fora corre l'hivern com un animal salvatge, que açò és Holanda i no l'Horta. que ací la pluja sap ploure i el vent ve carregat de l'Atlàntic més ferotge.

que no torne, em diuen: i què faré jo sense vosaltres? i mentrestant se'm congelen les mans de netejar els aparells dels experiments i no puc ni escriure.

que què vaig a fer.

comença a ploure i veig tots els remena-rocs reunir-se i fugir cap a la porxada de la fàbrica. viuen a la costa i persegueixen les restes dels peixos dels vaixells que arriben a les mussels factories. però plou fort i ara no hi ha vaixells.

jo estic també sota la porxada passant sediment pel sedàs. preferisc fer-ho a l'aire lliure, encara que faça fred, perquè així puc veure les gavines -que són lletges, però millor veure això que les cares d'alguns holandesos- els remena-rocs -que són bonics com les cares d'alguns italians- i els treballadors asiàtics de granota blava -com la meua- del costat.

m'ature per veure ploure: tanque els ulls per imprimir la imatge. hi ha moments que saps que recordaràs temps després, una cinquantena de remena-rocs corrent en la costa de l'Oosterschelde serà una d'elles.

i pots quedar-te a viure dins d'algunes frases, com si les frases foren suficients, com si foren un poema. pots repetir-te-les fins que res importe: fins que la insuficiència del lloc importe. que fa temps que no lliges poesia, animeta.

que et guarden lloc, com al cinema.

i quan et feies una ferida, els majors et deien amb sorna, ui, que se te n'eixirà l'animeta.

l´últim forat el tapa el cos.

festes. abans de vindre ací els meus amics organitzaren una festa sorpresa. el cas només l'organitzà un amic però després s'apuntaren al carro els altres. faltaren uns quants, els que no tenien facebook, els que no eren del grup. lo mal de no tindre grup és lo mal de no tindre poble. estàs més desarrelat però aconsegueixes, pot ser, relacions més adultes. en el grup tot s'aigualeix, es confon. 

hi ha la incomoditat de sentir-se estimat i que et facen una festa així, sense esperar-ho. té efectes devastadors. 

tot açò crec que va de la llibertat i la veritat però no sé dir-ho millor.

han vingut tots i es coneixen de poc, es coneixen de poc i es coneixen superficialment, però qui sóc jo per dir si es coneixen superficialment o no. el cas que han vingut i han actuat: les pelis que li agraden a d'ella, i ella ha plorat, i han rigut molt. jo em sentia fora del joc, realment no hi havia ningú amb qui haguera connectat, ningun còmplice meu -el xinès, a la Xina, Sinem en Wageningen, Carolina en Espanya, el mig turc en Alemanya amb la família. els altres són així com ombres, ombres d'eixes de llum de fanal groguenc, ombres poc denses.

què fa que hi haja gent a la que li facen eixe tipus de festa i gent a la que no? les habilitats socials, diuen. però no imagine esta xica amb molts amics, a Cadis, ni em sembla millor que altres. pot ser li pegue massa volta a les coses (pot ser no, ja ho sé, però el dubte a vegades aireja la frase). d'altra manera, que algú caiga bé a tothom em fa sospitar que això, que realment no es coneixen. però qui sóc jo blablabla.

was really nice, cool, awesome. buf, per favor, doneu-me adjectius de veritat. 

faré cas, faré cas: és un lloc de pas, fes el que hages de fer i viu el que hages de viure, no et preocupes massa. 

i qui m'acuse de misantrop, jo tinc els meus motius!

m'ha tornat a passar, exactament el mateix. menysprees per alguna cosa algú i t'afirmes en el seu contrari: o siga, si són falsos jo no ho sóc. ets tu perquè menysprees això com sempre, i tot et sona a fals, tot et sona a típic. 

però algú fa alguna cosa bona, i fins i tot algú fa una cosa bona per tu. i tu ja no ets lliure, o no ho eres en un principi, perquè així ara comença la culpa. havies menyspreat massa, amiga. i és el cercle i fas aleshores una cosa bona per eixe algú  per no ser tant rància. 

o siga, més o menys el que conta ella però sense la part final. la qüestió és no deixar de veure totes les parts. no deixar que per fugir del desconcert sigues un autèntic imbècil.

primer acte:

doncs van a fer-li una festa sorpresa a la que se'n va, l'espanyola que se'n va, i han decidit recrear algunes escenes de pel·lícules que a ella li agraden: típiques, clar. Reservoir dogs, una d'animació japonesa i Jaws. Lo cool.

segon acte:

la força de dir que no, que no actue i sense buscar cap excusa. per a suavitzar-ho, diguí que les aplaudiré molt.

tercer acte:

és un lloc de pas, esta manera de ser agradable, agradable per encaixar em fa fàstic algunes vegades.la broma superficial, la brometa, la gracieta. quin món absurd aquest que els hòmens han de ser camaleons.

ja no estaré ací en febrer

copiat i enganxat:

ja comença a fer fred i ara no imagine un octubre sense fred... ací plou i de tant en tant bufa un vent de mil dimonis que fa que no pugues pujar la pujaeta del pont, quan vas a Goes. Realment només he anat una volta a Goes amb la bici  quan el temps fou bo, amb vent però sense pluja, però quedava bé dir-ho. Ara ja no te pots fiar que no ploga, de totes les maneres, encara no ha començat a molestar el fred, i encara isc els caps de setmana per ahí si hi ha pla. diuen que quan fa més fred és en gener i febrer -clar!- i quan ha nevat o el Oosterschelde s'ha congelat bona part, però jo no estaré ací.

ara comencen a tancar de nit les vaques i ovelles: unes ovelles les estic veient tots els dies que estic ací perquè estan de camí a la feina. estos herbívors sempre semblen extraordinàriament apàtics.

quan he tingut sort he pogut agafar una bici de les comuns, una cosa maltractada i rovellada, de la que no m'acabava de fiar, o algú m'ha deixat la bici,  he anat per la part del parc nacional d'Oosterschelde que són com els arrossars de Sueca o com l'horta, no pels arrossos sinó per les séquies i la planura. i és el millor  paisatge de tota la contornà. tant lluny i en el fons, tot és molt semblant.

ja no mire igual les marees, sembla que ja m'he acostumat a que la mar s'enretire deu metres i hi haja platja on només hi havia aigua.i el poble, pot ser perquè no li pose molta voluntat, no l'acabe d'estimar: i qui estima este poble? em diuen els holandesos.. diria que el poble és insubstancial, sense gràcia, i fins i tot diria que Holanda...

la feina després d'estos mesos [..]

i ací, igual que a casa, quan veig que perilla el meu nivell de felicitat, vigile i busque amb qui parlar, què llegir o què fer per retornar als nivells acceptables. ací i en la Xina és el mateix, així que espere que vosaltres també vos cuideu.

me n'he adonat quan estava intentant-me passar la jaqueta de treballar -una peça descolorida amb mànegues molt amples-. buscava el trau per passar-la sense adonar-me que podia fer-ho de la mateixa manera però a l'altre costat: que el trau estava a l'esquerra i no a la dreta.

quantes vegades les solucions es troben així, no miraves correctament, o siga, de fet, no hi havia solució perquè no hi havia problema. 

de totes les maneres, els pitjors problemes són aquells que té igual per on els mires: com per exemple com respondre a l'interrogant de com viure després de.

pierogi

una de les poloneses no sé què fa a Rotterdam, segurament pels diners, clar, però no em quedà clar si és que allí no trobava feina o sí li paga la pena passar mesos sense veure les filles i el marit per uns quants bitllets més. l'home està malalt i no pot treballar, pot ser per això no es mogué de Polònia.

l'altra, la més jove, està ací vora quatre anys. vingué per guanyar uns pocs diners i s'ha quedat amb la mateixa faena i maleeix cada matí la merda de temps holandés i la merda de caràcter holandés. té vint-i-set anys i el seu pla de vida és guanyar el suficient per tornar a Cracòvia, comprar un pis i posar-lo en lloguer, que ara la febra constructora està per allà campant.

no sé si és molt intel·ligent o molt estúpid tindre un pla de vida així: netejar en un hotel perquè vols comprar un pis per llogar-lo i tot açò en un país que menysprees. i i tot açò, i mentrestant, les motos que tens -ne té tres!- i el vaixell -navega als llacs polonesos!!- i les nebodes envelleixen.

recorda, Katia, que també nosaltres envellim.

rotterdam (on no he conegut cap holandès)

el vi fa que persones que no parlarien entre elles més de deu minuts conversen fins que u d'ells ha d'anar-se'n perquè perd l'últim tren a Amsterdam. el sopar fou agradable per això, pel vi i pel bon menjar: doneu-me això i podré sostindre alguna conversa insubstancial i ser molt divertida. de fet, ara que ho pense, he sigut amiga, i sóc amiga de gent que ara em dóna menjar. l'economia del bescanvi s'ha donat sempre.

el segon vi, els segons i tercers vins en casa de les poloneses encara em saberen millor. les poloneses, que podrien ser mare i filla però que són amigues, treballen les dues a un hotel on els amos es beneficien alguns clients i treballadors (l'economia del bescanvi!) i on campen els ratolins malgrat les tres estreles (de l'antic esplendor).

l'espanyola torna a sa casa i maldiu els holandesos i creu que els espanyols són oberts, que es saluden pel carrer i te donen la mà i et netegen el cul si et fa falta: el nacionalisme més xavacà. això és el que passa quan es perd el sentit de la realitat. així que veurem què em conta quan duga uns mesos una altra vegada allí. 

així que Rotterdam s'ha acabat, i les poloneses i el pierogi. 

rotterdam

aquesta serà la cinquena vegada que vaig a Rotterdam, i intentaré fixar-me en els detalls. és una ciutat dura perquè la vista no té on descansar: cada edifici és diferent, cool, d'alguna manera monstruós. es veu que després de la 2ona Guerra Mundial es tornaren bojos, i digueren: no ens queda res? doncs tutto va benne! I va ser com si deixaren caure des de dalt tota una sèrie de projectes, obres algunes inacabades, edificis que trenquen la simetria, simetria díficil de veure en edificis, cases cúbiques. 

però viure allí és dur, això ho diu tothom. els holandesos que he conegut la tenen com a una ciutat lletja. per a mi no ho és: i almenys, no té personalitat, però té la qualitat del que és rar. deixeu-se d'Amsterdams i Utrechts, a Rotterdam hi ha més immigrants.

l'espanyola viu a un barri que limita amb un barri d'eixos que diuen conflictius, dels que tens la probabilitat que te furten la cartera si estàs de nit al carrer. diu que ha aprés més turc que holandés. 

per què esborrar?

però per què, li deia jo, per què no pintes sobre tela nova i deixes d'esborrar els quadres antics? Perquè, clar, no li agraden alguns quadres del passat, qui sap si en algun moment li agradaren o si acabaren més bé abandonats esperant que algun dia el pinzell sabera exactament què retocar. hi a una diferència entre els escriptors i els pintors: que els primers poden guardar tot el que han escrit en una vida en un disc dur i els altres han de buscar espais per guardar la producció. 

perquè veus més clar això de producció en els pintors: pot ser poden pensar-s'ho més, això de pintar, per l'espai que ocupa. en canvi, per exemple als blogs, l'ocupació de l'espai no ens suposa eixe mal de cap i normalment ens posem ben alegrement a escriure en esta època en què diuen que sobren poetes.

això va ser una de les coses que més em sorprengueren de conéixer pintors, que les cases, els pisos estaven plenes de quadres: quadres a totes les parets, a diferents altures, i habitacions en les que quasi no es podia caminar per la quantitat de quadres en terra. els quadres que s'estimen menys o que no estan acabats no s'ensenyen i es mantenen en habitacions tancades. 

- jo: per què no compres nous llenços i pintes les noves idees i deixes les antigues tranquil·les? 

-aleshores ell: perquè no m'agradava eixe quadre. 

-aleshores jo: que te pesava, l'existència del quadre?

- i ell  sí, esborrar-lo és com si esborrara part del passat.

exacte: com si el passat pesara,  el passat que no ens agrada materialitzat en un quadre del que no mai hem estat satisfets. i és també una manera de resoldre l'ocupació de l'espai: un sembla que manté alguna cosa a ratlla, que fa que creguem que  per després menys i millor.  

i al remat, el problema de l'ocupació d'espais és  mental,  i  trobes gent que esborra tuits, canvia de blog més que canvia de nòvio o llença al fem dietaris adolescents. 

ignorants que som: creure que així elimines part del passat o inicies una nova etapa.

l'ocellet, l'ocellot, l'ocellam

1

crec que Twitter m'ha ensenyat a no escandalitzar-me, o no tant: les bones xiquetes sempre patim del mateix.

Intente aprendre'n:

Jo no m'escandalitze perquè no sóc un burgès, Pasolini.

2

cadascú ensenyant la cua (que és de gos moltes vegades i no de paó blau)

3

i tanmateix, hi ha molta preocupació en el que es diu i no tanta en el que es fa. alguns estan esclavitzats per les paraules.

i més

1

a vegades trobar una actitud honesta i valenta consisteix més en saber mirar que en una altra cosa. pensava això quan Kris, el bo, molest de Kris, tan estirat algunes voltes, em deia que ell sí que volia anar a Anvers a la festa de Haiko però que no l'havien convidat. i  ho deia sense cap retret. i per què no preguntes si pots anar? i la cosa és que ja havia preguntat, havia dit que volia voltar per la ciutat i que podia dur el cotxe, i Haiko -tot açò mitjançant altres persones- havia dit que ja eren molts i que volia celebrar la festa amb poca gent.

una altra persona més guai mai haguera mostrat tan clarament un desig quan perillava el seu ego: que no l'havien convidat a primeres ja era suficient per tindrel'orgull ferit.

com diuen ací, lo cool.. lo cool és realment el que féu Kris l'altre dia i no esta colla de guais que ens assetgen cada dia amb les seues falsedats.

2

fa molt molt de temps vaig sentir una xica dir que res, que sí que li agradava discutir però que quan aconseguia que els altres li donaren la raó es sentia malament. segurament, això no ho digué, segurament es sentia com les xiquetes que manen en el grup i que no deixen a les altres expressar-se. la gent s'obsessiona per tindre raó quan no té suficient autoestima. 

fa poc he discutit amb una amiga i clar, per mi jo tenia raó.. però fins que ella no ho ha vist des de la meua perspectiva no he estat del tot tranquil·la: per què no acceptar que cadascú ho veu d'una manera? per què no sentir les recriminacions i que no t'afecten quan saps que has fet bé, que has sigut tu lliurement? 

3

les grans amistats no són les que estan quan tu les necessites, o no solament, sobretot són quan malgrat no han estat quan tu les necessites has sabut valorar tot lo altre i s'hi queden.

últimament aquest blog sembla un facsímil coelhà.

que trobe a faltar la psico

la història de les relacions va sempre així en un moment donat: una espera que l'altre faça una cosa que nosaltres necessitem i l'altre no ho fa. aleshores, si no has treballat massa els teus sentiments després d'açò, normalment penses: ah, que egoista l'altre que no fa el que jo necessite!! perquè en una relació ha d'haver-hi reciprocitat i blablabla. i t'enfades i li recrimines. l'altre si és un poc sensat i ha aprés que no li molesten massa les recriminacions no t'ho tindrà en compte. l'altre si encara li dolen les recriminacions perquè a ell li ha costat déu i ajuda no recriminar -que espera sempre l'estima infinita i que li donen exactament el que ell necessita, o siga, el que espera- tardarà algun temps en oblidar-ho.

el més fort d'açò és que jo pensava que és en les relacions de parella quan més es dóna, però no, en les amistats també i això que normalment s'és més generós en les amistats.

cada volta entenc menys les exigències a l'altre, i cada volta més intente veure el que et perds si només estàs pendent de si fan o no el que esperes i no el que realment fan.

total, que trobe a faltar la psicòloga.

mirava a ma mare per la càmara de l'ordinador (què com has entrat dins de l'ordinador preguntava la neboda) i vaig recordar algunes discussions i frases que ara pot ser se'n penediria si li les recordara. pensava en les vegades que m'ha pogut destruir i les vegades que jo l'he poguda destruir. 

que quina ràbia haver d'acceptar la frase eixa de qui més t'estima també te pot fer patir més -quina ràbia perquè no és lògic perquè no hauria de ser així, perquè em negue a no ser intel·ligent en l'estima-

i el flaix va ser un conte de Carver, aquell en el que l'home, mirant a la muller i la mare, pensà que entre les dues podrien destruir-lo en qüestió de segons. que bé que descrivia Carver la fragilitat de les persones!

aahhh peixet

parlava l'altre d'açò i m'ha vingut al cap una idea que vaig tindre fa temps respecte a una altra persona. moltes vegades una idea més clara sobre nosaltres mateixos ens ve observant el comportament d'altra gent. 

ella em va dir fa temps que només parlava agust amb els jardiners i no amb els que treballaven al mateix departament que ella i encara menys amb les caps. que a l'hora d'esmorzar, per exemple, preferia agafar el saquet i anar al fons del jardí on solien esmorzar els altres.

no vaig pensar en classes sinó en egos: vaig pensar que preferia estar amb gent que havia estudiat menys que ella, que d'alguna manera, rebutjava els seus iguals (la veritat que hi havia molt d'imbècil en eixe departament i que ella els pegava quaranta pataes en quant a coneixement sobre plantes).

o siga, que fugint de l'esnobisme -del que poguera haver-hi en el seu departament millor considerat que els jardiners- feia també d'esnob: elegia els altres per la seua feina -pitjor considerada- i no pel que eren. 

el mateix que faig jo, qui sap o qui ho anava a dir, pensant que estic més propera als que treballen a la fàbrica veïna i no als doctorands.

venia a parlar jo sempre de l'ego en una època en la que jo què sé, després de quedar amb algú -poseu-li un músic- i pensar que què interessant la vida dels artistes, i blablabla, i trobar després que havia sigut cosa només d'una nit o dues. venia a parlar del meu ego i de l'ego dels artistes per fer generalitats, i ella més sàvia, em deia que què, que estaven bé els artistes però que en general, no els volia per a amors, que -en general- per la condició de estaven massa preocupats per ells mateixos.

que no deixara que la fascinació per eixa vida em confonguera, que l'amor no té a veure amb la fascinació.

com en tots els grups, hi ha categories. sempre m'ha semblat açò molt adolescent, i vaig passant prou de tal i qual. em fa gràcia perquè els que quedem fora de la gent guai fem plans alternatius.
i preferisc, de veres, no tindre d'estar sempre a l'altura de tal o qual. quin descans.

de menuda sempre me sobtava la nit, vull dir, que havia estat jo jugant o fent el que fan els xiquets durant tota la vesprada, i de sobte, mirava per la finestra i ja era de nit, i ningú deia res.

era la por, clar, per a mi. ara significa una altra cosa, crec que la relacione amb la mort, aquest de sobte.

Perquè molt diu, qui diu la nit.

frase de Schmidt

fang, clòtxines i classes

els del costat de l'institut d'investigació,  immigrants com jo però que treballen a la fàbrica de mol·luscos (clòtxines, Myrtus edulis, per ser científics) i no ajudant a investigar, duen el mateix tipus de worksuit que duen els tècnics, que duc jo, vaja. 

i pensava si seria això, eixe xicotet detall el que em fa sentir-me tan propera a d'ells quan estic filtrant fang, un sediment molt muddy, diuen, si serà només que el vestit fa la feina i el prestigi de la feina.

supose que és només que tinc aquest sentiment de classe molt molt endins: i això que la meua experiència vital no té res a veure amb la dels meus pares que començaren a treballar als 12 en la conserva o en les taronges i que abans ja havien treballant ajudant als pares en la tenda o en el camp.

serà que ens tenim d'arrelar a alguna cosa i que eixa cosa com la classe, com on han treballat els pares i per què,  no està tampoc tant malament. serà que no m'agraden els que manen sobre els altres...

un home decent mai es pot considerar el superior de ningú!

is coming

ja m'ho deia la meua amiga d'ací que el winter is coming i que jo no sé encara què és això.  ací, en la tranquil·la - fins al coma- residència, un cru i desconegut hivern. la mateixa resi que una vegada, mirant-la des de la llunyania, l'amiga va imaginar un halo de virginitat i espetà, com una epifania, en esta casa nadie folla.

ara en estos dies, quan l'octubre s'ha instal·lat en el camí que va des de la residència al treball, recorde que encara em falta novembre i desembre per viure el fred que encara no sé i que is coming. 

i imagine que podré acabar tots els dies la feina prompte -el cap no em farà passar pel sedàs fang que fa pudor en dies així!?-  i tornar a la residència on ningú folla, fugir d'internet i posar-me a llegir.

durant un temps, vaig voler escriure i publicar uns poemetes que feia jo a les nits i en èpoques d'avorriment i moltes lectures. després vaig descobrir que no, que no, que el que volia era que m'elogiaren només. i això és tant i tant superficial i només duu buidor endins.

com la xiqueta a la que li ensenyava matemàtiques:

-de menuda, em deia un ravatxol de set anys, m'agradaven les matemàtiques, ara són un rollo. traia deus.

-i ara per què no t'agraden?

-per què m'agradava traure deus, ara no trac bones notes.

no li agradaven les matemàtiques, òbviament, només traure deus. i després, supose, que l'elogiaren.

és un llarg camí fer les coses perquè realment t'omplin i et fan tindre sentit. tota una vida.

consells, 2

vés a rebentar-ho tot

(Holanda, s'entén)

el que passa a un grup reduït de gent que es sol veure un dia sí i un altre també és semblant en tots els puestos, ací i en la Xina.

la gent oblida que hi ha vida més enllà i es van enamorant els uns dels altres i parlant els uns dels altres i caient-se malament els uns i els altres i al final una mateixa persona al llarg dels mesos t'ha despertat molts sentiments.

i sobretot, el cansament. 

consells,1

perquè açò mai m'ho diria ninguna de les meues amigues però sí tres o quatre -o què sé jo, cinc!- dels meus amics

En la recerca de coses que fer t'aconselle no introduirte en el softporn, tampoc en el hard (encara). Pots avançar en l'holandés, adeprenint un poc