dijous, 29 de novembre del 2012

Dilluns

com abans, he decidit matar l'angoixa a glops de cervesa. el que passa amb haver viscut moltes angoixes és que se't van acabant les idees i repeteixes la millor. i  puc espantar els fantasmes nadant, però no puc nadar tots els dies. i puc telefonar els amics, però no puc telefonar-los a totes hores. i puc llegir: no, no estic podent llegir. i puc escriure un apunt, però quin abocador. 

i els fantasmes es queden, amics de fa temps, a brindar amb mi. bec fins que el pensament no és més que una cosa tova que va rebotant contra les parets del crani. 

Dimarts

rep el sobre des de Reus i ja sé el que és. li dic a Nayjang que és el llibre d'una amiga. em pregunta quina classe de llibre i tardem uns minuts fins que comprén què vull dir amb poetry. em pregunta en quina llengua i comença el de sempre, trobe que no he fet tanta didàctica fins ara: que hi ha quatre llengües i blablabla. només de sentir-me m'entra un avorriment mortal.

Nayjang pregunta si Alba és coneguda a espanya. em fa gràcia la pregunta i li dic que a espanya, el que és espanya no. mira el llibre, fulleja els poemes i em diu que si algú escriu tants poemes hauria de ser famós.

Dimecres

l'únic xic que m'agrada ara a Holanda i ni sé el seu nom: Daniel? Eric? És austrià i no tinc clar que siga heterosexual, encara que ni això ara és precís. Podria un matí parlar-li de Bernhard (apunt, m'acaba de dir que ha agafat el meu bolígraf un moment i que perdona, i me'l torna. El bolígraf és justament el roig)

els xics als que he agradat i que m'ho han dit són, per ordre d'aparició: el xinès, que és verge i xinès, amb el que això significa, i el mig holandés mig turc que té vint anys i fa temps que l'espanyola diu que és gayer però que encara no ho sap. però això ni ara és precís.

si pense en l'abans d'Holanda, no imaginava aquest gran èxit sexual. on està ací la clau del poema per parlar del tornar? tot açò és molt alíric.



dimarts, 27 de novembre del 2012

coincidim Bekir i jo a la festa de la indonèsia que se'n va demà o despús-demà. duc la ràbia a les butxaques per no tindre-la a la llengua i li dic, a Bekir, que avui odie més del que és normal en mi i em respon que ell també.

i li dic a qui pegaria avui: a l'invasiu de James que no ens dóna els canapès perquè no som importants i gira fins fer una trajectòria ben estranya perquè siguem els últims en poder agafar-ne'n un; a la guapíssima italiana, amb les mamelles d'una mamma però el cul com un pinyol d'oliva, que em diu que amb la meua panxa passaré bon hivern, al pre-doc italià que no ha passat ni un sol moment pel meso per veure com anàvem amb la feina. 

i de tot açò, li dic, en altres circumstàncies em riuria, calcularia la distància necessària per riure'm, i em negaria a fer-me la víctima. però és quan som dèbils com més odiem.

i Bekir diu que ha estat a punt de dir-li al predoc  tu estàs ací, però, i la teua estudiant? mentre jo estava amb el fang fins a les bragues. però que al final no li ho ha dit perquè mai saps amb estos italians.
la ràbia ha afluixat mentre em petava de riure i engolia un rere un altre els canapès que James no ha aconseguit furtar-nos.

1
estava estripant algunes fulles de la llibreta quan he vist que era impossible llevar tota la pàgina, que quedaria el tros de la vora i passarien anys i sempre es podria saber que alguna cosa no estava bé i que jo arrenquí les pàgines inúltiment per amagar-ho.

2
tanmateix, en alguns casos, bé m'hauria fet arrencar les pàgines abans.

3
em negue a posar-me nostàlgica i arrenque també el poema: no, ja sabia que si ens tallàrem els braços pels colzes, amb els monyons no ens tocaríem.


dilluns, 26 de novembre del 2012

estar a l'altura


la història d'una vida a part del propi nom també es pot escriure amb noms dels altres. què faríem abocats només al propi nom?
el nom d'ell -ell- sempre ha estat a l'altura. fins i tot quan només era una dona temperamental que semblava una refugiada kosovar amb el cabell afaitat.

i encara que avui odie, com solc odiar cada cert temps, m'engoliré la ràbia i el cansament i a les vuit estaré a punt per estar a l'altura.



diumenge, 25 de novembre del 2012

al més baix dels països: el vent

el més salvatge que puc sentir ací és anar un dia de vent, com avui, vora l'estuari. caminar per la platja estranya, com ho són totes les artificials, sense recer de la pluja barrejada amb l'aigua de la mar. caminar, caminar i caminar,  notar com es van afluixant els pensaments i no recordar el dolor de genolls.

ràfegues de vent que esdevenien ràfegues de blau més obscur i el blau que s'enfosquia també al cel. 

és terra guanyada al mar,  no ho oblides.




dissabte, 24 de novembre del 2012

el japonés diu que en este país -recorde, Holanda- hi ha massa llibertat, que mirem la cuina. avui li ha dit al mig turc que les meues boobs estaven a la secadora i que no estava bé, això: les boobs era el meu sostenidor que havia llençat al fem perquè el cèrcol* se n'havia eixit. 

açò ja m'ha paregut un motiu suficient per voler tornar.

divendres, 23 de novembre del 2012

al més baix dels països: l'abans

m'agradaria saber exactament què pensava abans de vindre ací, ara que l'abans es desdibuixa perquè tot és ara: conec el lloc, les noves idees s'adaptaren i encaixaren amb les antigues, tot està barrejat com jo barrege el fang un dia a la setmana.
m'agradaria saber-ho per no soltar-ho i aprendre com es forma des de la por i les expectatives la nova realitat: si haguera esperat una altra cosa segurament aquest temps a Holanda haguera sigut diferent. Seria com ser una altra persona.. ah, si això es poguera aconseguir...no només el cos, també la ment, i descansar.

però tornem a Holanda: ja parle com algú que està a punt de marxar.

dijous, 22 de novembre del 2012

com diuen que el nom fa la cosa, a vegades un creu que si no ho diu no passarà. encara el cor em resisteix, no s'ha tornat boig i continua el ritme només d'una música que sé des de fa temps. 
aquella angoixa que creia la mare de totes les crisi no feia cas al cor: el cor tenia el seu propi defecte de marcar dos passos alhora i pegar colps contra el pit com algú que vol eixir d'una presó.

doncs el ritme, l'altre ritme, no ha aparegut a Holanda i encara per això el riurau és un riurau, sense necessitat de cap visita a l'hospital.

dimecres, 21 de novembre del 2012

1

i quedarem al migdia perquè la nit pot dur a equivocacions. i jo pense, però no recordes el poema? encara que ens tallaren els braços pels colzes/ amb els monyons ens tocaríem. 
perquè les pells tenen el seu ritme i aquesta meua és lentíssima, que ja fa anys que conté massa pells d'altres. què hi farem? pot ser si no haguera llegit aquell poema pensaria que els migdies són innocents.

2

Sinter Klaas ve amb vaixell des de Madrid on viu des de fa temps encara que nasqué a Turquia. els xiquets, el tercer cap de setmana de novembre, l'esperen al port de Yerseke: ve exactament amb el mateix vaixell que està ací tot l'any per a les visites turístiques.

no em direu que la il·lusió no fa meravelles.

dimarts, 20 de novembre del 2012

la veritat que ens evita, el futur que pensem amb el cap cot, la distància que ens fa més òrfens, l'oblit que és pacte de cada dia, i tot això que diu ell... i ahir pensar que ploraves em va fer més pena que tota l'altra pena. 






però no ploraves, era la llum, deies, que et feia trist a la pantalla.

dilluns, 19 de novembre del 2012

1
voler veure una comèdia i acabar mirant una pel·lícula sobre les barbaritats que feren els nazis a Bielorússia i clar com després vas a tindre somnis tranquils. per això Sinem imaginà les portes que apareixen i la vellesa a la cara i a les mans.

2
aquell winter is coming se suposava que estava ací, malgrat que encara estem en la tardor, i jo esperava més, clarament. l´únic fred que em fa mal és el que passe a les mans: amb el fang i l'aigua gelada se'm posen roges com tomates i hi ha moments que no puc menejar-les. Nayjang és tan bona que sempre em diu take your time mentre ella passa pel sedàs el sediment i jo prepare els flumes.
vol viure a la Xina, amb el nòvio i prop dels pares i treballar en alguna cosa relacionada amb la qualitat de l'aigua i no amb el fang.

3
es veu que els xinesos que vénen ací són els que reben diners del govern perquè els pares estan ben relacionats al partit. és una cosa que abans no l'havia pensada. preguntí a Zhigang sobre què pensa del seu govern i no va dir res, cosa que no em va sorprendre gens ni miqueta, encara que viu a l'oest més de tres anys, ara entenc millor el cas. també pregunte a Bekir que què opina del govern turc i li és indiferent. 

4
doncs això, fragments i més fragments.



diumenge, 18 de novembre del 2012

al més baix dels països: el bosc i l'amiga

no sé quant de temps feia que no sentia el soroll fràgil de les fulles al xafar-les. no sé quant de temps feia perquè a l'Horta tampoc tenim boscs, perquè els arbres fan el bosc i quins arbres van a créixer a l'asfalt i quins arbres sense aigua.

Sinem diu que la seua preocupació habitual és que fa tard, que ha d'esforçar-se més per arribar-hi i que al creuar les portes sempre li demanen la contrasenya i ella no mai la té, no mai la recorda si alguna volta la sabé, i que veu com els altres passen fàcilment. jo li dic que la meua preocupació habitual és com fer pactes amb el dolor i amb la por. que el meu tema és eixe i no un altre, i que cansa.

Sinem diu que al seu poble va veure alguns hòmens amb ferides al cap tombats en terra. i que no podies anar a ajudar-los perquè això suposava que tu també estaves en perill. i conta que qui matava eren hòmens vestits com a dones amb burka i que amagaven el ganivet sota la roba.

caminar pel bosc amb estes històries i saber -ja abans de què passe- com la trobaré a faltar.





dijous, 15 de novembre del 2012

is it ok?

m'ha vingut el desig com un pes a la sang, un pes lent, barreja de mercuri que ha anat enverinant-ho tot. que el dolor l'he deixat de banda, que ja pactí amb ell ahir amb el vi, i el desig ha ocupat el pensament.
el mercuri, vull dir.

primer podríem prendre Amsterdam i després Berlin. first, xic prim i desgarbat, first we take Amsterdam, then we take Berlin, is it ok?

dimecres, 14 de novembre del 2012

1
voldria quedar amb tu per contar-te com ve el gener i com vénen les ganes de triar una o altra cosa i que em recomanes alguna cervesa belga que no conec i aleshores tot se'm faça irremeiablement més fàcil, com si no tinguera aquest pes del passat  i aquesta por. hem de creure, em diries, hem de pactar amb el nostre present i futur.i em contaries que Nixon -Fran, no l'altre- ho té fotut també com nosaltres.

2
també he de pactar amb el dolor: per això allò de para, para, para de sentir dolor quan la música sonava i els cossos dansaven amunt i avall a les ordres del violí. que el violí sempre ha sigut el dolor del crit.

3
per tot això, des de fa dies, que estic bevent-me tot el vi del món, que és tot el vi que tenim comú, restes de sopars d'acomiadaments.

i  avui tot el vi del món el faré brindar per la vaga.




i entre tota aquesta merda que vos plena els ulls i les orelles i els pèls de les orelles, no vos oblideu del riure




s'ha cremat el cafè per llegir-te, per escoltar la música espaldamacetera i per netejar-me les ungles de fang.


dimarts, 13 de novembre del 2012

1
durant tota la visita l'australiana tenia una xicoteta molla de pa a la boquera. no podia parar de mirar-la, i de tant en tant, semblava que estava a punt de llevar-se-la sense adonar-se'n. només al final, quan ja estàvem a l'illa dels museus, vaig comprovar que en efecte se l'havia llevat.

2
quan arribàrem a una zona propera al monument per recordar les víctimes jueves de l'Holocaust explicà que estàvem xafant el búnquer, i que era un bon final el que ara foren els veïns els que dugueren als gossos allí perquè cagaren. 

3
hi havia un alemany que també venia al free tour (que no era gratuït, realment, pagaves després el que creus que mereixia) que va dir que havia odiat el monument de l'Holocaust (estèticament, supose) i que ara, després d'haver caminat entre els seus carrers estrets deia que l'estimava.

em va semblar que Berlin recordava molt. que tenia memorials en tots els carrers.

4
en el Holocaust-Mahnmal hi vaig caminar sola, vaig fugir dels que m'acompanyaven, i em vingueren a la ment Kerstész, Primo Levi, Victor E. Frankl i algunes pel·lis i la sèrie que vaig veure ací sobre la Segona Guerra Mundial.
abans, l'holandesa m'havia dit que fins i tot si no penses el monument és fins i tot bonic: fer un monument per recordar i que tu justament hi passes sense pensar.

però digué l'australiana: 
la gent es queixa que hi hagen jóvens i no tan jóvens que vagen botant d'una pedra a una altra del monument i que facen carreres. els sembla irrespectuós. i a d'això, hi hagué algú que respongué: no vos enfadeu si aquest monument és més sobre la vida que sobre la mort. que justament es tracta d'això.

dilluns, 12 de novembre del 2012

vaig haver de fer: stop, stop, stop thinking! hi ha eixe acudit sobre el vaixell que està afonant-se i la guarda que pregunta que què estan pensant? i ara sempre que dic thinking pense en sinking i ho entenc tot.
per exemple, si no pensara de certa manera haguera gaudit més Berlin: per què es veu que has de divertir i divertir-te encara que. que la gent d'ací, la gent que es coneix només durant un cert temps, vol eixa part més que una altra, la part dels bons moments.
haguí de no recordar eixe pardal que no sabia la sortida i es pegava colps contra el sostre: haguí de no recordar el so dels ossos tan fràgils.

tanmateix, dins d'eixos moments hi ha altres, Siti sap qui era Godot, Kris sap quina és la diferència entre diferents tipus d'amistats. jo no vull amistats per a passar-m'ho bé, o no solament. i això es nota. i alguns fugen, i jo fuig i dic stop, stop, stop thinking!

(realment, fou stop, stop, stop feel pain! i el dolor era per una altra cosa, hi havia el concert de Beethoven i no estaves tu i no mai t'ho podré contar)

nota a peu de pàgina


puc posar-me trista quan vulga, només he recordar quant trobe a faltar.

o la frase: crec en l'infern que hi ha en la vida, hi ha temps suficient per a això.




dimecres, 7 de novembre del 2012

la ràbia, gàbia, gàbia, gàbia

entre que la gent és idiota i tothom té alguna part bona, ets tu qui has de buscar-la hi ha un vast ventall: ninguna de les dues afirmacions té la voluntat de ser realista. 
serà millor quedar-se en el terme mig per algunes coses, malgrat estar contra la filosofia del terme mig, i recordar que sobretot la ràbia ve del dolor.

com avui que parlant parlant m'he adonat que no estava realment de mala llet sinó que estava trista. d'eixa tristesa que és meua, que és com de casa. 

com això que aprengué la meua amiga de la seua germana: quan esta començava a ferir-se i a ferir, el que feia era abraçar-la i aleshores començava a plorar.

i si la ràbia de quan els altres fallen, recordar quan tu falles: se m'oblidà un aniversari del setembre que he recordat en novembre. i dir ràbia com ho diuen els que no poden pronunciar l'erra, ràbia, gàbia, gàbia, gàbia...

i sinó cantar-la, l'altra:


dilluns, 5 de novembre del 2012

al més baix dels països: kibbeling

doncs ja estic fent les coses que s'han de fer abans d'anar-se'n d'un lloc. d'aquest lloc, una de les coses era menjar kibbeling, que vol dir qualsevol peix blanc fregit amb molt d'oli, com frigen les creïlles. pot ser el d'avui era bacallà, però no n'estic segura: entre la farina i l'oli de gira-sol, qui sap. 
l'han posat en un plat de plàstic en forma de vaixell (l'ha posat un xic d'uns catorze anys, amb molt poc d'anglès, que m'ha preguntat d'on era)


i quedaran, entre altres coses: alçar-me ben matí i anar al port, comprar tulipes, celebrar el sinterklass, caminar pel Yerseke moer, beure'm una botella de vi a la meua habitació, preparar un pastís de formatge, furtar bolígrafs, fer una paradeta -o dues- en Bèlgica (visitar-lo), anar amb tren fins Wageningen (visitar-la). 


divendres, 2 de novembre del 2012

i després de les pel·lícules, pensar en elles. no és que siguem sensibles, és que gaudim perquè el cinema multiplica la vida, per això.



i a vegades no sé si m'ha agradat una pel·lícula o no fins l'endemà.
al final no era l'altre, sinó tu: és més fàcil pegar al baló fora que pegar-li encertadament.              

volem que el problema estiga fora, fora, fora.

la xica va i em regala una baleneta feta d'argila i cuita al forn. o siga, que m'havia equivocat amb la xica.i ara tinc la baleneta per recordar que pot ser sóc jo la que estic equivocada. 






dijous, 1 de novembre del 2012