dimecres, 25 de juliol del 2012

vaig rebre els paquets de roba i llibre perquè algú m'estima. ara, ací, que no m'estima ningú ni jo estime ningú, ni hi ha -encara- una veritat aproximada a l'amor i a les carícies. algú m'estima i m'envià el que necessite i el que creu que necessite i jo vaig veure només -primer- el que no m'havien donat, i -segon- el que tenia. 
el costum del no és un costum lleig i mesquí. el costum del no pot ser siga el costum d'aquesta societat. la insatisfacció profunda que busca una satisfacció ràpida i així anem. 
tot està relacionat i el meu no s'accentua perquè mon pare no està viu, per tant, és tot lleig, res no és complet, etc. 

però insistinc en el costum del sí, del que tinc, dels llibres que m'arriben amb el meu nom perquè algú m'estima a casa, i resistisc el no, el no és suficient, etc.

el llibre és el de Darwix, el poeta. 
quasi un mes en l'húmida Holanda, que fàcil aquest adjectiu, i ara pense que en sis mesos no aprendré tant. i se'm fa estrany pensar en el futur, no solament perquè no vulga pensar sinó perquè no hi ha res: un enorme espai on podria cabre qualsevol lletra. 
Amsterdam resultà fàcil, malgrat tot. el viatge canvia molt si vas amb algú que en sap, i ja no hi ha res de mirar a mapes amb cara de circumstàncies. 
pot ser està resultant fàcil, la vida a Yerseke, i encara que hi ha alguna por que balla encara al cap, no estic fent-ho malament.. hi ha un signe interrogant en el fons de tot: "açò és tot? aquesta rutina amb el treball científic, aquest insuficient anglés, aquesta gent de la residència?"

la meua amiga -en dues setmanes convivint ja pots dir amigues, és efecte de l'excés en pocs dies- diu que en aquesta casa no es folla, i que per això, tothom té la mania de voler ensenyar, en cada conversa, que és intel·ligent.

dijous, 19 de juliol del 2012

pare

jo sé perquè, perquè estic de lluny de casa. per tant, mentre la casa era el record de mon pare, literal, ara només tinc la ment. per tant, se m'acut el pensament de pensar-lo.

en aquell temps -pense sempre- jo era una altra.

canals

fins a quin punt aquesta experiència comptarà. al remat, diré, sí per totes les coses que vaig viure i per les que no vaig saber viure, etc. com que és una partida perduda, açò de viure, una només té aprofitar cada vivència com única i per tant, enriquidora. menys la mort, això sí que no ho tolere, la mort dels que estimem. 
romanc encara com si no em reconeguera, o no del tot. o només és que tinc poc de temps per a pensar, el treball és dur, hi ha moltes coses a fer, i a més, si tinc temps per a pensar és per pensar sobre matemàtiques i informàtica. 
no és exacte, el que passa és que no he unit allò que pensava de viure fora, sola, amb una altra llengua, amb el que està passant ací. vull dir, amb el que estic vivint. com si foren dos móns separats, el de la imaginació i la realitat. com si no hi hagués un canal que els unira i per on poguérem respirar. perquè és això el que compta, trobar aire en aquest món absurd, plenar-se d'oxigen en la barreja del que som, pensem i fem. 

arrufe el nas cada volta que em pregunten sobre l'spanish, cada volta que la meua quasi incipient amiga es posa nacionalista espanyola. i és sovint. però això, ho tinc clar, no posarà ni una gota de mesquinesa o ràbia en aquest viatge. 

li deia hui a una amiga: la qüestió és aprendre, i quant més, millor. 

dimarts, 17 de juliol del 2012

oratges

en l'Antàrtica els científics es posen uns poals al cap per simular quan la tempesta de neu els convertisca en cecs i sords. van en una filera, nuats amb una corda, i a una de les cares del poal tenen pintats dos ulls i una boca. 
a sota del gel, s'hi veuen algunes meduses, alguns bivalves, i a dalt, una construcció menuda que ha de ser la llar durant els mesos que es passen allí estudiant, què sé jo, els foramínifers. 
quina classe de gent vol viure mesos i mesos de fred? qui vol viure damunt de l'oceà congelat? 
M'acomode al sofà i note que l'oratge a Yerseke no està tan malament. Malgrat la pluja, una pot eixir i anar al port abrigada sense haver de portar vestits de neoprè. T'hi acostumes al temps, diuen. 
Pauline, l'holandesa amb qui treballe, mai es queixa del temps. No enyora el sol. L'italià en canvi, em diu que aquest és el pitjor estiu de la seua vida pel que fa a l'oratge.

En l'Antàrtica mentre camines se sent com trenca el gel i una es pensa que la segueixen.


diumenge, 15 de juliol del 2012

diumenge

primer les presentacions, quatre paraules que resumisquen, què has estudiat, què fas ací, d'on véns, fins a quan estaràs amb nosaltres. després, el temps holandès. després del temps, el poble menut, religiós, mig mort. 
més o menys, he aprés a dir el mateix, o siga, l'estratègia de preguntar el que et pregunten. primer, el nom, després els estudis, el què fas ací, el d'on véns, el fins a quan. i així som tots semblants, i així ens construim la primera impressió, eixa que diuen que has de cuidar perquè després no tens l'oportunitat de canviar-la. doncs, quina ment tan pobra, la que es queda només amb la primera impressió!

i a vegades, enmig d'aquests formalismes recorde algun amic, o les històries d'algun amic, i em vénen ganes de dir alguna cosa fora de guió. com aquella història del professor universitari, que quan era jove i anava begut, es dedicava a pixar els camals dels amics. o com la d'aquell que s'abaixava els pantalons enmig d'una conversa només per veure què feia l'altre. només per diversió.

i és que a vegades, ací, trobe a faltar eixa irreverència, eixe riure descontrolat, eixa sacsejada. és diumenge, la gent en l'església, els xinesos cuinant, les presentacions fetes. i una cervesa holandesa en la mà per superar aquesta emocionant vida. 

divendres, 13 de juliol del 2012

desfer(-se)

qui se'n recorda del fum? molts se'n recorden clar, també jo des d'aquest país tan humit. però, passem. després del després, sempre continues i hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar en aquest viure. perquè passes, perquè fins i tot després d'una mort, o de la mort d'un paisatge, continues. i vius. i tornes a ser feliç, i tal i qual. 
fou un viatge que no fiu, el d'Andilla. anaren els meus amics i jo em quedí amb aquell homenàs de qui m'havia enamorat. un verd que tardarem en tornar a veure. el fum deixa pas a la foscor i a la mateixa sensació de derrota perquè no mai es guanya, en aquest país, no mai guanyen els que han de guanyar.

el després del després, el que marca la diferencia entre el passat i l'ara, eixe fet que ho canvia tot, que no es pot desfer, que per tant, ens desfa.


dimecres, 11 de juliol del 2012

en Yerseke no es parla de crisi ni de decreixement. no es parla de manifestacions, dels miners, de la manca d'aigua, dels incendis. ací no es parla de la calor. es parla de dics, d'enginyeria, d'ostres, de musclos. l'Europa del nord, la rica, la civilitzada. 

en Yerseke els diumenges van a misa, els diumenges no veus quasi ningú pel carrer, els diumenges la gent s'avorreix i pot ser, si hi ha sort, pegue un colp. 

en Yerseke pots anar al supermercat Albert Heijn o buscar algú que venga cireres, peres, pomes. en Yerseke trobes dics i carrers, dics i esglésies, dics  i cases idèntiques, dics i jardins idèntics.

en Yerseke hi ha molt de fang.

diuen que en el 53 hi hagueren molts morts.



em deien que si conéixer gent de diferents llocs t'obria no sé quina porta, i la veritat, que no veig gaire diferències pel lloc de procedència. pot ser perquè per a tots és aquest un lloc estrany, i per tant, no ens trobem com peix en l'aigua, sinó com uns amfibis coixos, mig submergits en uns costums i un poble que no és el nostre. que avui la musulmuna m'ha dit que no menja porc, i clar, és una cosa que ja sabia, però que no he pensat quan li he dit que si volia un poquet de fuet. i res, que l'indonesi no cuina mai i espera que la promesa li cuinarà tots els dies de la resta de la seua vida. en efecte, igual que el meu avi, de l'Horta. que l'alemany cuina amb mantega i que els holandesos no solen captar la ironia. que l'italià diuen que és un poc canalla, que viu ara un romanç amb una dona de Husse, que els xinesos cuinen arròs com si fóra la fi del món totes les nis. 

em deien que com et canvia la vida, viatjar i viure en un lloc estranger. no és menyspreu, només que sempre hi ha molta literatura, de la roïna, en això del viatjar.

no s'hi ha donat cap trasbals interior. 

dilluns, 9 de juliol del 2012

1
però jo continue fent com d'educadora i explicant, que no, que no és spanish el que jo parle, i és tant cansat haver de reafirmar-se, que a vegades els deixe fer, em faig la sorda, i els deixe qeu els tòpics els salven i es queden tranquils. 
ara, alguns ho sabran, que no, que no, que no és spanish, i els explicaré d'on ve el meu cognom i els parlaré de Ferrater, estos holandesos que no sabrien apreciar un bon poema ni encara que a sota hi haguera una d'eixes vaques que tant s'estimen.

2
només és el principi, em dic, i no importa que tal o qual tinguen tal o qual història, no importa que lligen només Games of Thrones, que el treball al camp estiga sent el més dur de la meua vida, que el bell mascle italià tinga ja el cor en un ham. 

jo continue fent que açò és el que tocava, el millor que podia ocórrer ara. perquè fou la meua tria aquest xicotet, religiós i gris poble, amb cases homogènies, jardins homogenis, dones i hòmens homogenis, amb  constants silencis homogenis. 

3
ací va la fam. ací va aleshores un vestit gris, unes calces negres, unes arracades.
ací va la fam, en aquest país on fins i tot l'amor sembla aigualit.


promet parlar-los de Ferrater.

divendres, 6 de juliol del 2012

vivint Holanda

diuen que quan menys parles d'una cosa significa que potser l'estàs vivint. que no tens temps d'escriure-la o de contar-la. que només la vius. com si parlar no formara part del viure, com si li restara importància el fet de parlar o d'apuntar en què sé jo el Facebook o el Twitter el que vas a fer o el que estàs fent. 
la novetat del paisatge i la novetat de la gent fa que escriga menys. la novetat de la feina: no sabíeu que el fang dóna molt d'ell mateix? fins a quin punt imaginava que anava a ser una feina tant física, esgotadora.

la vida en Yerseke és tranquil·la, tranquil·líssima. els hòmens treballen en les fàbriques d'ostres, les dones no sé bé el què fan: algunes són les caixeres de l'Albert Heijn, altres t'atenen en el post-office que és també llibreria (alguns m'havien assegurat que fins i tot era un banc a estones). els xiquets van en bici i juguen a la pilota. els vells van en bici i van a l'Albert Heijn. o s'asseuen en un dels bancs del port i contemplen la marea alta o baixa segons l'hora. és l'Holanda rural, sense moltes coses a fer. vaques, cavalls i ovelles de cap negre es barregen amb un verd artificial, una costa artificial, les obres d'enginyeria al llarg de tota la costa i els canals. s'hi juguem la vida, em diuen. 

com explicar-los que he vingut ací pot ser només per una qüestió de superació personal? com dir-los que volia saber el que s'amagava rere "viure en l'estranger un temps"? com contar-los que si he esperat tant ha sigut perquè no volia que tinguera a veure amb cap fugida?

i el meu anglès poc fluïd esdevé el meu català insuficient. 

dimecres, 4 de juliol del 2012

la feina es substeix en el mesocosmos i el fang es va dipositant en cada uns dels porus de la pell. podria ser un treball sensual, si no fóra perquè acabes cansadíssima, i el cansament t'evita pensar en certes coses. 
no hi ha literatura, en estos dies perquè els llibres estan lluny i la quotidianitat no deixa pas a un cert romanticisme o una certa invenció.
només en els somnis, que estan sent dels moguts, i en certes hores: eixe moment abans de dormir quan pense que bé que estaria dur-me alguns italians al fang o quan recorde que sí, que era açò el que feia anys que esperava. 
aquest pas quilomètric,  aquesta Europa del Nord, aquestes llengües estranyes.

pensava que els mots fluirien ràpidament, de tantes coses que voldria contar però les coses que vull contar per ara tenen destinataris concrets, personetes estimades que m'estimen.

ah, doncs és això, que en els viatges molts esperats de sobte descobreixes que no hi ha versos. 


diumenge, 1 de juliol del 2012

des de l'habitació menuda, la més menuda de tota la casa que funciona com una residència internacional, pense que em farà falta molta poesia, que me l'envien ja, que necessitaré guardar un raconet intacte, eixe raconet que cap accident extern me l'ha de llevar.
des de l'habitació menuda, mentre plou, imagine el Garbí, les muntanyes tallants, les vistes i els dos hòmens que vaig dur allí per festejar. 
com m'agradaria descriure cada detall d'allí, ara. 

avui m'he sentit fora de lloc i he vist totes les relacions que hi ha ací i que puga fer jo com unes relacions superficials, de pas, en una altra llengua. 

a contraluz, a contratiempo, a contralugar


avui m'haguera agradat estar en ma casa.



ací plou tots els dies, de matí o de vesprada, de tant en tant amb una mica de més força però normalment és una pluja fina, eixa pluja fina que no arriba on havia d'arribar. la pena té el color rogíssim del verd perdut.

ho veig des d'ací i ho he contat, en aquest país tant civilitzat, amb tant de verd, amb consciència ambiental,  una pensa que eixes coses no passarien... que se saben les prioritats.

imagine el paisatge, la diferència entre l'abans i el després. crema sobre cremat.