sempre he pensat que la naturalitat és la millor manera de respondre per exemple a confessions d'amor. Però avui m'he adonat que no, que no ha sigut sempre, que com a introspectiva, seguint el raonament de l'adolescent del Rellotge sense busques, com a introspectiva mai he sabut què fer per ser natural. i aleshores quan vaig començar a ser espontània? costa molt ser natural. el cas és que ací té importància la persona més lliure que conec. aquell primer amor que als punys de les camises, quan no tenia botons, es posava pinces d'estendre. i seguint el mateix raonament, pot ser a partir de mi els altres que he conegut han començat a ser més espontanis: si fins i tot a algú li va sorprendre que en una primera cita -tenia fam!- menjara pa pel carrer mentre conversàvem.