el més salvatge que puc sentir ací és anar un dia de vent, com avui, vora l'estuari. caminar per la platja estranya, com ho són totes les artificials, sense recer de la pluja barrejada amb l'aigua de la mar. caminar, caminar i caminar, notar com es van afluixant els pensaments i no recordar el dolor de genolls.
ràfegues de vent que esdevenien ràfegues de blau més obscur i el blau que s'enfosquia també al cel.
és terra guanyada al mar, no ho oblides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada