comença Londres sense mòbil ni lliures en l'estació de Liverpool street esperant la meua amiga que estava en un altre starbucks (cosa fàcil si cada dos metres hi ha un starbucks en Londres). comença Londres sentint-me perduda i fràgil i continua Londres sabent que només toque la superfície de les ciutats que visite. és això ser turista, arreplegar només en la retina alguns moments dels viatges.

de la quantitat de quadres que he vist pot ser només vaig gaudir-ne tres o quatre, i això que em concentrí en buscar i contemplar -verb que no utilitza el turista- els que coneixia.

al Londres dels museus faig que m'acompanye mentalment un amic que sap més que jo de tot -de tot no, però deixem-ho- i al Londres dels parcs i dels monuments vaig completament sola. a l'altre Londres, no estic sola: el del London eye, els sandvitxos del pret a manger, els starbucks de l'hòstia, els cafès nero de l'hòstia, els milkshakes de strawberrys i els muffins de blueberrys (els berrys que faran amb or vist el que costa tot el que duu berrys en esta ciutat)

al Londres literari faig tard: no hi ha cap llibre que m'haja llegit fa poc per a recordar llocs, parcs, històries als carrers. fins i tot, per a conseguir tindre el viatge menys literari de la meua vida, ni tan sols encerte amb el carrer de Virginia Wolf i Dora Carrington: el 41 i 46 de Gordon square i no el 41 i 46 de Bloombury street. així que ara tinc una foto a la casa d'algun senyor anglés a Bloomsbury street amb una cara de felicitat còmica.

això sí, al meu primer Londres m'he rist moltíssim.