moltes vegades m'ha passat, això de quedar-me sense paraules i voler, i voler, i voler saber explicar una cosa viscuda. per exemple, ara mateix, sent a les gavines i el cel està a prop, i la llum és atlàntica, ací, més al nord el dia dura més i el teu cos s'acostuma a sopar de dia encara que siguen les deu.

els italians de Brindisi diuen que allí com a molt el dia dura fins a les 8.30 en estiu i que la primera vegada que estigueren ací només feien que parlar sobre la llum a la mamma. també el primer que en varen dir va ser si havia vist les marees, perquè al Mediterrani, almenys el que jo conec, això no es veu.

i clar que l'havia vist, com havia vist la llum, però alguna cosa, pot ser no saber-ho explicar, no trobar les paraules, féu que no em sorprenguera i que la meua mamma doncs no sap res de la llum, ni de les gavines, ni de les marees.

l'aigua se'n retira metres i metres i deixa al descobert les ostres i els musclos. les cloïsses tallen i per això si et banyes en marea baixa has de vigilar on poses el peu. això m'ho va dir Pauline, que ja se n'ha anat. en Dénia havia de vigilar només les roques i els eriços de mar i per això ens banyàvem sempre amb sabates de buceig. això a Pauline no li ho vaig explicar. tinc senyals a les cames d'aquelles roques en aquells estius.