una nit així:

un dia en què a les nou tota la gent de la residència se n'ha anat al llit prompte, i quedes tu fumant l'enèssim porro del dia al jardí i quede jo al sofà cansada mirant algun programa de la televisió holandesa sense entendre un borrall. 

i aleshores et dic que hui serà la nit més llarga de l'any i que demà no treballe. i aleshores -tu com sempre amb els ulls vidriosos- dius alguna cosa que no entenc perquè dius tirtitri i no therty -thri i jo dic conforteibol i no comftabol. 

aleshores agafe el cigarro i done diverses pipades. i em concentre en les parts que m'agraden: la barba, la panxa, les mans. 

te pose la música de Vegas.

com si no tinguera final, la nit. 

tinc en la taula Faulkner en català, Absalom, absalom!, llibre d'un amic amb moltes anotacions, i l'agafa i diu Faulkner -no com jo, sinó bé, que la xica és de Singapur.

- Do you know Faulkner?
- Yes, yes.
- He's good.
- Yes, pretty good.

la xica, Siti li diuen, és coneguda en la residència per ser una fashion victim, més bé una shoe addict, i per gastar-se vora vuit lliures o nou euros en revistes de moda. però coneix Faulkner i ara -ja em queia bé, però ara- s'ha tombat un prejudici més.

Sven, vora quaranta anys i molts pardals en el cap, que si budisme, que si motos, que si no em deixes espai, s'ha clavat amb ella per desprendre's dels diners d'eixa manera, comprant  merda. 

Ah però, solte jo, llig Faulkner (has llegit Faulkner, no?). Sven em mira i pregunta qui?, aleshores jo torne a pronunciar Faulkner intentant imitar la manera de Siti i Sven, mirant la revista de merda, respon que no sap qui és Faulkner i no li dóna importància.

llàstima perquè no ha pogut  tombar cap prejudici, cadascú li dóna importància a unes coses. i criticar les revistes de moda és tant obvi, per favor.

tots em diuen que no torne perquè allà la situació és alguna cosa així com la fi del món, la ciència i l'ensenyament en Espanya és un erm sec i erosionat, em diuen, i jo llig les paraules mentre a fora corre l'hivern com un animal salvatge, que açò és Holanda i no l'Horta. que ací la pluja sap ploure i el vent ve carregat de l'Atlàntic més ferotge.

que no torne, em diuen: i què faré jo sense vosaltres? i mentrestant se'm congelen les mans de netejar els aparells dels experiments i no puc ni escriure.

que què vaig a fer.

comença a ploure i veig tots els remena-rocs reunir-se i fugir cap a la porxada de la fàbrica. viuen a la costa i persegueixen les restes dels peixos dels vaixells que arriben a les mussels factories. però plou fort i ara no hi ha vaixells.

jo estic també sota la porxada passant sediment pel sedàs. preferisc fer-ho a l'aire lliure, encara que faça fred, perquè així puc veure les gavines -que són lletges, però millor veure això que les cares d'alguns holandesos- els remena-rocs -que són bonics com les cares d'alguns italians- i els treballadors asiàtics de granota blava -com la meua- del costat.

m'ature per veure ploure: tanque els ulls per imprimir la imatge. hi ha moments que saps que recordaràs temps després, una cinquantena de remena-rocs corrent en la costa de l'Oosterschelde serà una d'elles.

i pots quedar-te a viure dins d'algunes frases, com si les frases foren suficients, com si foren un poema. pots repetir-te-les fins que res importe: fins que la insuficiència del lloc importe. que fa temps que no lliges poesia, animeta.

que et guarden lloc, com al cinema.

i quan et feies una ferida, els majors et deien amb sorna, ui, que se te n'eixirà l'animeta.

l´últim forat el tapa el cos.

festes. abans de vindre ací els meus amics organitzaren una festa sorpresa. el cas només l'organitzà un amic però després s'apuntaren al carro els altres. faltaren uns quants, els que no tenien facebook, els que no eren del grup. lo mal de no tindre grup és lo mal de no tindre poble. estàs més desarrelat però aconsegueixes, pot ser, relacions més adultes. en el grup tot s'aigualeix, es confon. 

hi ha la incomoditat de sentir-se estimat i que et facen una festa així, sense esperar-ho. té efectes devastadors. 

tot açò crec que va de la llibertat i la veritat però no sé dir-ho millor.

han vingut tots i es coneixen de poc, es coneixen de poc i es coneixen superficialment, però qui sóc jo per dir si es coneixen superficialment o no. el cas que han vingut i han actuat: les pelis que li agraden a d'ella, i ella ha plorat, i han rigut molt. jo em sentia fora del joc, realment no hi havia ningú amb qui haguera connectat, ningun còmplice meu -el xinès, a la Xina, Sinem en Wageningen, Carolina en Espanya, el mig turc en Alemanya amb la família. els altres són així com ombres, ombres d'eixes de llum de fanal groguenc, ombres poc denses.

què fa que hi haja gent a la que li facen eixe tipus de festa i gent a la que no? les habilitats socials, diuen. però no imagine esta xica amb molts amics, a Cadis, ni em sembla millor que altres. pot ser li pegue massa volta a les coses (pot ser no, ja ho sé, però el dubte a vegades aireja la frase). d'altra manera, que algú caiga bé a tothom em fa sospitar que això, que realment no es coneixen. però qui sóc jo blablabla.

was really nice, cool, awesome. buf, per favor, doneu-me adjectius de veritat. 

faré cas, faré cas: és un lloc de pas, fes el que hages de fer i viu el que hages de viure, no et preocupes massa.