divendres, 28 de setembre de 2012

1
si sempre estàs pendent de valorar-te, siga negativament o positivament, tant se val, és que tens un gran ego. 

2
trobe la mateixa superficialitat ací com enllà, el cas és que quan somniava en viure fora uns anys, pensava molt en este tema. el món erasmus i les relacions que pugues establir no deixen de ser passatgeres i per tant es magnifica, i per tant és com una relació bombolla: estàs sol, els altres estan sols i tot canvia quan el panorama canvia, o siga, que la bombolla explota, i on vaig dir "te trobaré a faltar" ara dic "la vida, que canvia a les persones". i pot ser és que  tot gira al voltant de la necessitat i l'ús de les persones.
a vegades, però, pots construir alguna cosa com una d'eixes amistats que continuen malgrat les decepcions, els desencontres, etc. eixes que -i ací semblarà que he llegit molta literatura d'autoajuda, ho negaré-  et fan créixer.

3
he tornat a pensar en això que vaig pensar mentre caminava per mercadona farà més d'un any: si els empresaris volen hòmens i dones multiusos, que puguen canviar de treball fàcilment segons les necessitats (se'n diu flexible i alguns treballs tenen un plus de flexibilitat) també ho volen les parelles. Un home que a més de guapo, siga bon cardador, bon conversador, bon lector: un home multiús. 

dijous, 27 de setembre de 2012

em preguntava l'altre dia perquè m'agraden els escriptors que escriuen excessivament, com Bernhard o Schmidt, els que escriuen, com l'últim diu, pegant cops de punys. 
la radicalitat de la seua intel·ligència, això és. la radicalitat, la irreverència, en definitiva la llibertat.

quan llig Los hijos de Nobodaddy puc sentir-la.



dimecres, 26 de setembre de 2012

maldestres i xicoteta fe


li contes a un amic que somnies que ton pare es torna a morir (que res, que he estat mirant Band of brothers i la guerra s'ha introduït en el meu somni en l'enèssima versió d'allò ocorregut) i ell te respon que només és un malson.
i després d'açò sé que la psicòloga m'ha servit perquè això, la resposta inadequada de l'amic, m'haguera enrabiat uns dies per la decepció (ja sabeu, decepció>ràbia>culpa) i ara ja no, ara només pense que me vol molt i que a l'endemà em posà una cançó bonica titulada xicoteta fe.



dilluns, 24 de setembre de 2012

el calorcito humano


no m'havia semblat valenciana en un primer moment, tenia un accent en castellà com del de Palencia, que d'altra banda s'assemblava al germà de mon pare, trenta anys menys. després m'explicà que sí, que de valenciana de capital, de tota la vida, però de mare de Conca i de pare de Madrid, o siga que entenia el valencià però no el parlava.
aleshores, allí estàvem en un jardinet de Rotterdam, enmig d'un concert de flamenco, jo parlant-li valencià i ella amb el seu castellà d'interior. 
em va caure bé perquè per exemple, es cagava en l'oratge holandés deient que era "horripilante" i era tan maldestra com jo pel que fa a entendre com funcionen certs objectes senzills, com una cafetera d'aquestes de la modernor.
rient-nos molt, la  conversa.
ella:
-sí, y mi madre hablando conmigo por el skype y abanicándose con la falda.. madre, podrías no hacer eso cuando estés con gente?
-yo no aguanto, se me ha hecho muy duro.. no tengo aquí un círculo social, cada uno tiene su vida.. y sus cosas.. y no la confianza para decirle, para lo que estés haciendo, te necesito...
-para que me maltraten aquí, o me insulten, me voy para España y por lo menos les contesto...
-el idioma.. para limpiar platos, el holandés...
i jo:
-jo estaré fins desembre.. no sé si sobreviuré.. sí, sí sobreviuré, però m'agrada exagerar-ho. farà tant de fred.
-ja, és difícil anar a un lloc sense tindre res on recolzar-te.. jo perquè tinguí la beca...
-estiguí en València la setmana passada, quin atabalament, amb la calor.
ella:
-pero tienes calorcito humano para pasar el invierno?
jo:
-no, per això duia aquest bonic vestit, per si algun músic...
ella:
-yo si hubiera tenido calorcito puede que me quedará más tiempo...


com és d'important, el calorcito humano.

en una carta algú em va dir que si us plau, no em comportara com una víctima. la temptació de compadir-se és tan gran, qui m'ho va dir sabia de què parlàvem. 

i les vegades que una es fa menudíssima: allí estan els llibres, el llit i el llençol i la manta i a escriure que el món és cruel, que la gent és maldestra, que què sap lo bou del patiment de l'altre. i au va, quedar-te plantada davant les pròpies llàgrimes.


divendres, 21 de setembre de 2012

la carne asada con repollo (o la paella)


li escric que m'agrada moltíssim el llibre, que em recorda Bernhard i els meus dèsset i em diu que sabia que m'agradaria. quin gust que et coneguen i no et deixen llibres d'eixos que mires malament, com si foren l'enemic o el mal del món, a les prestatgeries de la llibreria. estem menys sols amb els llibres, però què faríem sense aquells amb els que podem parlar de llibres, pot ser els llibres serien menys.
que sí, que tot açò només és perquè m'està agradant molt un llibre. que jo el que vull és tornar perquè em conviden a més paelles, a fideuaes i acabar tots els dinars i sopars amb el color violant del vi a la boca.


"Los únicos valores perdurables que resisten a todo son: primero, las bellezas de la naturaleza, luego, los libros y por fin, la carne asada con repollo"  

Arno Schmidt, Los hijos de Nobodaddy

dimecres, 19 de setembre de 2012

tornes i te'n tornes a anar i et veus com algú que es mou i t'agrada. amunt i avall i una es sent que només podrà viure així, en moviment, canviant. però tornes i tornes a veure la ciutat, a caminar per l'antic barri, tornes a vorejar les séquies, tornes a la calor apegalosa i et veus així, queta, i dient el teu ací em pariren i ací em quede i no necessite moure'm.
però tornes a anar-te'n. 


dilluns, 10 de setembre de 2012

pot ser esperava que em passara com a l'Spaziani i plorar en les estacions, o més bé, escriure un poema on contara que he plorat en estacions i que alguns hòmens venien a consolar-me.
pot ser esperava la inspiració, o siga, la lletra. i res de res, com si estiguera distanciada del que hi ha: del paisatge, de la gent. 
Jule em deixà un llibre, Kite runner, i no li vaig dir que jo eixe tipus de llibres no els llig. ara em veig en el compromís de llegir-me'l i sempre puc fer un esforç per no quedar-me sola en tot l'hivern holandés.

després me'n duré qui sap pot ser Absalom, absalom! i segur que diré, després de llegir-lo, que sí, que  què faríem sense literatura.
pot ser ho diga també amb Kite runner, per què opinar abans?






divendres, 7 de setembre de 2012

i l'aniversari quasi passa sense escriure'l.
ací no se maten a treballar, de cap de les maneres. els coffe breaks es fan més d'una vegada al dia, a migdia, si fa bo, van a l'Oosterschelde a pegar-se un bany, els divendres cada ú se l'agafa com vol. són efectius, això sí. pregunte a les que estan més temps ací i treballen també en ciència a Cadis i a Itàlia, que per què, que quina és la diferència i el seu punt de vista.
perquè tot funciona, em diuen. el sistema funciona i aleshores, la gent viu relaxada, està content al treball, tenen més medis... tot els ix rodat, diríem. i a més, és únicament un institut d'investigació no un organisme vinculat a cap universitat. 

com quan tot va bé en una parella: tot para bé, no hi ha cap punt de discordança, tot ix rodat. ah, però un no sap si quan aparega una pedra... 

dijous, 6 de setembre de 2012

vacation

que estrany ara que d'ací pocs dies agafaré un avió i cap a casa.

cap a casa i només pense en el menjar, en la tomateta fregida, en la sèpia amb ceba, en la paella de l'àvia, en les llentilles de ma mare, en la cerveseta. cap a casa i només pense en xafar una altra volta l'asfalt de València, que moltes vegades ens mata, però com m'estime jo eixa ciutat. 

però que estrany és el fet de tornar: tornar sacseja molt que anar-te'n. tornar significa que has de digerir el fet d'haver-te'n anat,que has de digerir l'experiència.
tornar a la realitat de tots els dies els mitjans de comunicació parlant del mateix, tots els dies la calorassa, tots els dies la meua antiga vida que vindrà a saludar-me només baixe de l'avió.

i què tal tot? i què tal els holandesos? has provat algun tulipà? i el treball? i el menjar? i has fet amics?

i a tot que sí i a tot que no i a tot amb algun que altre monosíl·lab. que estaré allí però el meu cap encara estarà ací. 
i a tot açò, només una setmana i pense gaudir-la, senyores i senyors.

dimarts, 4 de setembre de 2012

llegint açò he recordat quan el meu amic Ferran em contà que una volta un company seu de carrera anà a demanar local al Centre Octubre de València, i aquells li espetaren que no perquè allò que ell feia -ell i el seu grup- no era cultura. el que feia era ni má ni meno que flamenc. a mi em féu riure però a Ferran li va semblar una prova més del nacionalisme excloent. jo crec que fou una cagada d'algú que no sap del tema.

el problema de la víctima: estar sempre a la defensiva. O dit d'una altra manera, la necessitat de delimitar(-se) perquè no el confonguen (i per por a confondre's?)

dilluns, 3 de setembre de 2012

a vegades passa que no me crec res. passa cada dos mesos o cada mes si la collita és escassa o siga si la poesia és poca. passa que tot em sona a fals: el músic que va de cantautor protesta, la tia que va de tia i et pareix que tot ho escriu de guai, els terralliure de les manifestacions i concerts (no, estos m'han semblat sempre falsos), el sí què tal estàs després de les vacances.
a vegades passa que llig i no em crec res del que han escrit, que tot és pretenciós i vulgar, que no suporte els que van d'especials.
que sí, que tot això passa quan sóc jo la que no aconseguisc creure'm. que la mentida dels altres ja la sabíem, només que a voltes no suportem la nostra.

diumenge, 2 de setembre de 2012


sempre he pensat que la naturalitat és la millor manera de respondre per exemple a confessions d'amor. Però avui m'he adonat que no, que no ha sigut sempre, que com a introspectiva, seguint el raonament de l'adolescent del Rellotge sense busques, com a introspectiva mai he sabut què fer per ser natural. i aleshores quan vaig començar a ser espontània? costa molt ser natural. el cas és que ací té importància la persona més lliure que conec. aquell primer amor que als punys de les camises, quan no tenia botons, es posava pinces d'estendre. i seguint el mateix raonament, pot ser a partir de mi els altres que he conegut han començat a ser més espontanis: si fins i tot a algú li va sorprendre que en una primera cita -tenia fam!- menjara pa pel carrer mentre conversàvem.