dilluns, 24 de setembre de 2012

el calorcito humano


no m'havia semblat valenciana en un primer moment, tenia un accent en castellà com del de Palencia, que d'altra banda s'assemblava al germà de mon pare, trenta anys menys. després m'explicà que sí, que de valenciana de capital, de tota la vida, però de mare de Conca i de pare de Madrid, o siga que entenia el valencià però no el parlava.
aleshores, allí estàvem en un jardinet de Rotterdam, enmig d'un concert de flamenco, jo parlant-li valencià i ella amb el seu castellà d'interior. 
em va caure bé perquè per exemple, es cagava en l'oratge holandés deient que era "horripilante" i era tan maldestra com jo pel que fa a entendre com funcionen certs objectes senzills, com una cafetera d'aquestes de la modernor.
rient-nos molt, la  conversa.
ella:
-sí, y mi madre hablando conmigo por el skype y abanicándose con la falda.. madre, podrías no hacer eso cuando estés con gente?
-yo no aguanto, se me ha hecho muy duro.. no tengo aquí un círculo social, cada uno tiene su vida.. y sus cosas.. y no la confianza para decirle, para lo que estés haciendo, te necesito...
-para que me maltraten aquí, o me insulten, me voy para España y por lo menos les contesto...
-el idioma.. para limpiar platos, el holandés...
i jo:
-jo estaré fins desembre.. no sé si sobreviuré.. sí, sí sobreviuré, però m'agrada exagerar-ho. farà tant de fred.
-ja, és difícil anar a un lloc sense tindre res on recolzar-te.. jo perquè tinguí la beca...
-estiguí en València la setmana passada, quin atabalament, amb la calor.
ella:
-pero tienes calorcito humano para pasar el invierno?
jo:
-no, per això duia aquest bonic vestit, per si algun músic...
ella:
-yo si hubiera tenido calorcito puede que me quedará más tiempo...


com és d'important, el calorcito humano.

1 comentari: