divendres, 31 d’agost de 2012

i quan dic no és no, i quan dic sí és a voltes. i quan dic no és no, perquè jo també vaig tindre un amor però quan arribà el dia de la boda, que no, que jo no em case, i tota la vida amb este. però és mentida perquè no arribàrem a la boda, perquè ja sabia jo de molt abans que no. 

ací aniria un vídeo de Nacho Vegas però ja està bé, de Vegas al blog

i cada vegada crec que tot és més complicat, que el sí i el no estan a vegades tant units que a penes queda espai per respirar. 
"Nosotros haremos tu trabajo -le comentó un camarero andaluz- y tú bajas al sótano y te pones a estudiar, así no perderás los estudios. Ya se lo hemos dicho al patrón"

D'ací

dijous, 30 d’agost de 2012

doberman del llenguatge

del dia que em vaig emborratxar amb guiness i vi roïn i ell m'acompanyà a casa i hagué de dir-li al conductor del bus que parara, que jo havia de vomitar, i es quedà a dormir (em va despullar i tapar i no féu res)


-Hi ha tanta gent horrorosa...-ho vaig dir tristament.
-Ho sé, per a tu més que per a mi -ho va dir fluixet.
-Per què? Per què sóc més jove? -una miqueta molesta.
-No, perquè has patit més que jo.

I abans pensava que sí, que havia patit més que ell encara que ell era major, però ara ja no estic segura. Qui sap el que ha patit l'altre, tot el que ha patit?


no sé perquè vingué a la conversa, però jo: al final m'hauré d'enrotllar amb el xinès que em convida sempre a dinars; ell: no descartes res.

no sé perquè vingué a la conversa però jo: la gent guai ja no la suporte; ella: buf, yo estoy hasta el coño de la gente guai. Ella pot dir coño perquè ha treballat amb presidiaris.

no sé perquè vingué a la conversa però jo: és major però està molt bo, ella: yo no le entiendo cuando habla con un holandés afrancesao pero con una sonrisa se me caen las bragas.

sí sé perquè vingué a la conversa, ell: realment tallàrem el dissabte però els cossos s'ajuntaren novament i... i els punts suspensius foten en aquest cas.

ella, de dos anys, que com m'he posat dins de l'ordinador. li dic que em traga amb una corda, que estire de la corda, que vull eixir de l'ordinador. no funciona. li dic que ella també està dins de l'ordinador. no funciona. li dic que vinga travessant l'ordinador. no funciona. res del que li dic la satisfa i sé que demà o despús-demà tornarà a preguntar-me com m'he posat dins del maleït ordinador.

No descarte res, veieu?


dimecres, 29 d’agost de 2012

mentre llig la descripció del que veu en l'Aleph, en eixa habitació menuda i a obscures, recorde alguns poemes que el que busquen és també copsar-ho tot, i per copsar-ho tot busquen el contrast. no la infinitud sinó només la sensació de... només cal descriure dues imatges en contrast. com el que es veu per una finestra i el marc que separa i que crea. amb això ja tenim l'infinit (alguna cosa semblant deia Pere Ballart que jo he modificat en el record)

he visto, como el griego, las urbes de los hombres...
i amb això em quede també de l'Aleph. 

dimarts, 28 d’agost de 2012

i de tant preguntar quan començava el bon any, els bons anys passaren sense adonar-se'n.




algunes coses queden millor per escrit. encara no tinc clares quines, però el fet d'enviar postals a quasi tots els amics, o millor dit, a uns quants amics però per triplicat fa que em plantege deixar les converses per internet i tornar únicament a la carta i les postals. que és més bonic això i fa que la relació siga més bonica.que tarda una setmana en arribar? i què? a la inmediatesa se li ha de donar el valor just quan cal. a quilòmetres de distància, la inmediatesa perd molt del seu valor: si per exemple el meu cor torna a saltar, qui em pot ajudar són els que estan ací, aquesta colla de gent que no em fa molta gràcia.
podria ser que - ah la sicòloga que duc dins- fora tot la distància o la por o la literaturització, però és que a vegades la realitat no és suficient.
ah..ve la realitat: que algunes coses queden més boniques per escrit però jo avui em faria una cervesa amb un d'eixos amics que em donen abraços que duren.

comença Londres sense mòbil ni lliures en l'estació de Liverpool street esperant la meua amiga que estava en un altre starbucks (cosa fàcil si cada dos metres hi ha un starbucks en Londres). comença Londres sentint-me perduda i fràgil i continua Londres sabent que només toque la superfície de les ciutats que visite. és això ser turista, arreplegar només en la retina alguns moments dels viatges.
de la quantitat de quadres que he vist pot ser només vaig gaudir-ne tres o quatre, i això que em concentrí en buscar i contemplar -verb que no utilitza el turista- els que coneixia.

al Londres dels museus faig que m'acompanye mentalment un amic que sap més que jo de tot -de tot no, però deixem-ho- i al Londres dels parcs i dels monuments vaig completament sola. a l'altre Londres, no estic sola: el del London eye, els sandvitxos del pret a manger, els starbucks de l'hòstia, els cafès nero de l'hòstia, els milkshakes de strawberrys i els muffins de blueberrys (els berrys que faran amb or vist el que costa tot el que duu berrys en esta ciutat)

al Londres literari faig tard: no hi ha cap llibre que m'haja llegit fa poc per a recordar llocs, parcs, històries als carrers. fins i tot, per a conseguir tindre el viatge menys literari de la meua vida, ni tan sols encerte amb el carrer de Virginia Wolf i Dora Carrington: el 41 i 46 de Gordon square i no el 41 i 46 de Bloombury street. així que ara tinc una foto a la casa d'algun senyor anglés a Bloomsbury street amb una cara de felicitat còmica.
això sí, al meu primer Londres m'he rist moltíssim.

dilluns, 20 d’agost de 2012

el frisó

ho pots comprovar amb el verb que utitzen: donar. ja els hem donat massa, em diu, quan parla del frisó.i ara volen també la independència, diu, però això ja no, fuck them, això mai ho tindran... és netherlands! donar: donen drets com qui dóna rosegons del pa més dur de casa, el que sobra. 
els drets, que jo sàpia, no es donen. es tenen o no. 

el nacionalista holandès és el nòvio d'una kurda. entén el cas kurd, això sí. 

100 paraules

de xicotet Bernelf xarrava pels descosits i sobretot xarrava quan no havia de xarrar. a taula, son pare el reganyava tots els dies fins que un dia, veient que el xiquet no feia cas, va dir-li que a la caixa que tenim al pit només hi ha un número de paraules -imagina't, només 100 paraules- i que quan les gastes després no ne tens més. el Bernlef xiquet es va espantar tant que estigué dos dies sense obrir la boca. la mare pensà que estava malalt, el xiquet sense parlar, no era possible! així que li preguntà i ell li contà la història que son pare dos dies abans li havia contat.

per no quedar-se sense paraules, Bernlef, ja més crescudet, es posà a escriure. 


sinem


les coses que ocorren al pit. he intentat moltes vegades explicar eixe dolor amb paraules exactes. ara assenyale el pit, i dic, dolor ací. el dolor no està ahí, em diu ella. el dolor està al cervell i eixa mania de posar el dolor en parts del cos -o l'angoixa, com em descrivia ell, el mos en l'estómac- pot esdevindre una llosa?
el nom de la meua amiga és això: el pit. el pit en el sentit dels sentiments que ocorren al pit: el dolor, l'amor, la malenconia.
sinem diu que quan explica què significa el seu nom hi ha gent que no entén el significat. a vegades  m'agradaria ser tant ruda com ells. com Susan, la de Les ones: ser estimat per ella seria com si et clavassen al marc d'una porta, per a ella és això l'amor. l'amor com alguna cosa fixa, inamovible. 

les coses que ocorren al pit. el que significa patir. tindre el sentit tràgic de la vida en el fossar dels ulls i  haver crescut amb ell. després només pots ser una dona dramàtica.

sort que tinguí la sicòloga i amics que em diuen, davant el plany, vés a rebentar-ho tot.

divendres, 17 d’agost de 2012

el cas, que quan imagines una cosa durant anys, una cosa com un viatge o una cosa com un home, després dius, ai, no era per a tant (menys el sexe, això sempre sí era per a tant). ho pense ara quan farà quasi dos mesos que estic ací i feliç, estic feliç, però no era per a tant. la difícil trajectòria que va del que esperes, o siga del desig, a la realitat: ací ni holandesos guapos ni festes erasmus. ací tampoc tulipes. 
després d'haver vingut, després de tornar, acabes dient el mateix que el d'Into the Wild, clar. Ara, jo vull tornar al vaixell anomenat la Flecha només per dir, quan torne, que preferisc xafar terra i no navegar. Quan torne. 

dijous, 16 d’agost de 2012

el gos dóna poder a l'amo

ella m'ensenya Diyarbakir i jo li ensenye la València que es veu pujant al Micalet. al posar el nom de la seua ciutat a google images apareixen imàtgens turques, imàtgens de polítics i imàtgens de guerra. turkish bullshit, diu, turkish bullshit, repetisc. al posar imàtgens de la meua apareix la ciutat de les arts i les ciències, la nova marca de la ciutat, ja sabeu. i també alguna de rita barberà i companyia. valencian bullshit, dic, valencian bullshit repeteix.
pot ser si Turquia canvia i dóna drets als kurds, la situació s'assemblarà a la nostra: qui domina dóna drets com l'amo al gos. diu que admira els kurds que no dialoguen des de la posició de víctima, o siga del gos, que prenen els drets, que se'ls creuen. 
el gos dóna el poder a l'amo sent gos. 

dimarts, 14 d’agost de 2012

ací també he trobat la típica persona que vol escapar de la vida rutinària i es planteja viatges com viatges que el canviaran per sempre. el discurs del d'Into the Wild acaba abruptament en un missatge que la majoria ja sabem. clar, l'amor és el primer. 
la típica persona és un alemany a prop dels quaranta, que té un vaixell anomenat La Flecha, que practica ioga tots els matins a les set, que és vegetarià, que li agrada el món oriental. de tant en tant, diu alguna cosa intel·ligent i em sorprenc, fins i tot aquells que apunten clarament a ser un clixé et poden sorprendre't. 
acumula nòvies una darrere d'una altra sense quasi espai per a la soledat i és tant gelós de la seua intimitat, que diuen que es va enfadar quan la nòvia va anar a rentar-se les mans mentre ell estava escurant els plats. estàs al meu espai vital, li va dir, m'envaeixes.
Jester, l'adolescent de Rellotges sense busques, viu preocupat perquè no ha sentit la passió com havia de sentir-la. i ara, l'alemany haurà sentit la passió? no mai mentre escura, clar. 



dilluns, 13 d’agost de 2012

Magritte

1
davant d'un quadre quasi tots els turistes semblem idiotes. recorde que quan aní a veure Sorolla amb dos amics, un d'ells, que no li ha interessat mai la pintura massa, va estar més de deu minuts en cada quadre mentre que jo passava per davant més o menys ràpidament. has de saber gaudir de la pintura, em va dir. i aleshores, ara associe gaudir de la pintura amb estar mirant el quadre durant una llarga estona buscant eixe gaudiment. 
ahir en el museu Magritte, allà estava jo una altra volta sentint-me una miqueta pressionada: estaré copsant el gaudiment? una vegada vistos, has de quedar-te allí de peus intentant buscar algun senyal més que no has advertit en el primer moment? simplement gaudeix, em va dir. 

2
en les portes d'última de les sales de la visita al museu hi ha una advertència: algunes obres poden ofendre. edat per a entrar 18 anys o més de 18. 
el que pot ofendre són dibuixos de fal·lus amb ales, fal·lus àngels, fal·lus endinsant-se en el cul de les dones, un jesucrist amb un fal·lus a la mà, i tot això enmig del pèls del pubis femení. 

3
què significa tancar els ulls quan te fan una foto? negues l'ull de la càmera. 

dissabte, 11 d’agost de 2012

into the wind

imaginava que hi hauria temps per al llibre, però no. si navegues, has d'estar atent al vent i a les veles. si navegues en l'Oosterschelde has d'estar atent també a les marees.
no hi ha hagut temps de llegir, però sí de veure la costa, els pals que assenyalen el territori per als criadors de clòtxines, les gavines a prop de les fàbriques de marisc, tot des de l'altra banda, des de la mar. 

el capità no és el oh capità el meu capità, però ha sigut amable amb mi i amb l'altre nouvingut. estava tant feliç que no podia parar de somriure.

oh capità

n a v e g a r

divendres, 10 d’agost de 2012

un dia vam veure foques i dofins a l'Oosterschelde, quan anàrem a Galgeplaat a recol·lectar copinyes. és el més salvatge que he vist fins ara, a part de les aranyes, però estes no compten, perquè els artròpodes a mi mai m'han fet gràcia. 
jo els havia vist abans, però sempre com a divertiment per als humans. mai així, enmig de la mar, com si res. els holandesos me'ls varen assenyalar mentre jo pensava en el passat o tancava els ulls i sentia el vent.

no, si al final, aquest serà un viatge emocionant. 
quan parlàvem de les mentides, ell em va dir que el millor era dur la mentida fins al final. no dubtar, i una vegada dita, continuar amb la mateixa història, encara que comence a colpejar el penediment en la ment. el cuc de la culpa. fins al final. 


tornar a fer el mateix? hi ha un grau d'estupidesa que es confon amb l'obstinació. per què dur el fracàs fins al final? com la mentida: el vaixell enfonsant-se i tu decideixes continuar assegut en la cadira, mullant-te els peus.


ara quan li parle de la xicoteta enyorança -és més una sensació d'estranyesa, de no saber encaixar les experiències- ell em diu, fins al final. 


la meua ment encara té el costum de viure les decisions com les definitives. posaré finals mentre puga quan vulga. és a dir, tornar a fer el mateix o no, no és una qüestió que m'haja d'importar.


necessite el que és prou fort perquè no vull recordar que tot es trenca.

diumenge, 5 d’agost de 2012

moltes vegades m'ha passat, això de quedar-me sense paraules i voler, i voler, i voler saber explicar una cosa viscuda. per exemple, ara mateix, sent a les gavines i el cel està a prop, i la llum és atlàntica, ací, més al nord el dia dura més i el teu cos s'acostuma a sopar de dia encara que siguen les deu.
els italians de Brindisi diuen que allí com a molt el dia dura fins a les 8.30 en estiu i que la primera vegada que estigueren ací només feien que parlar sobre la llum a la mamma. també el primer que en varen dir va ser si havia vist les marees, perquè al Mediterrani, almenys el que jo conec, això no es veu.
i clar que l'havia vist, com havia vist la llum, però alguna cosa, pot ser no saber-ho explicar, no trobar les paraules, féu que no em sorprenguera i que la meua mamma doncs no sap res de la llum, ni de les gavines, ni de les marees.
l'aigua se'n retira metres i metres i deixa al descobert les ostres i els musclos. les cloïsses tallen i per això si et banyes en marea baixa has de vigilar on poses el peu. això m'ho va dir Pauline, que ja se n'ha anat. en Dénia havia de vigilar només les roques i els eriços de mar i per això ens banyàvem sempre amb sabates de buceig. això a Pauline no li ho vaig explicar. tinc senyals a les cames d'aquelles roques en aquells estius.