divendres, 10 d’agost de 2012

quan parlàvem de les mentides, ell em va dir que el millor era dur la mentida fins al final. no dubtar, i una vegada dita, continuar amb la mateixa història, encara que comence a colpejar el penediment en la ment. el cuc de la culpa. fins al final. 


tornar a fer el mateix? hi ha un grau d'estupidesa que es confon amb l'obstinació. per què dur el fracàs fins al final? com la mentida: el vaixell enfonsant-se i tu decideixes continuar assegut en la cadira, mullant-te els peus.


ara quan li parle de la xicoteta enyorança -és més una sensació d'estranyesa, de no saber encaixar les experiències- ell em diu, fins al final. 


la meua ment encara té el costum de viure les decisions com les definitives. posaré finals mentre puga quan vulga. és a dir, tornar a fer el mateix o no, no és una qüestió que m'haja d'importar.


necessite el que és prou fort perquè no vull recordar que tot es trenca.

2 comentaris:

  1. Potser a vegades necessitem arribar al fracàs. Potser a vegades no sabíem que fracassaria. Potser a vegades sí, ja ho teníem ben clar des del principi. Però jo sempre tornaria a fer el mateix.N'estic ben segura, perquè tot el que he fet ha estat per alguna raó...millor o pitjor fonamentada...però per alguna raó. I perquè, a vegades, necessitem trencar-nos a nosaltres mateixos, per alguna estranya i desgraciada raó...o no...potser no és tan desgraciat...

    delesparaules

    ResponElimina