dissabte, 15 de desembre de 2012

bon vent i riurau nou

ve nadal i en totes les cases deuria posar: cuideu-vos els neurotransmissors.

com aquest riurau ja no és riurau  -la pluja està entrant igual- me'n vaig a un altre. bon vent i riurau nou.

divendres, 14 de desembre de 2012

quan més lliure sóc és quan faig i desfaig i no em pare a pensar què. que aquest racó és un abocador per ser més lliure, no per res més. 
i quan em done la gana tornaré a escriure poemes i si algun dia en faig d'alguns que m'agraden els presentaré a algun premi, una altra vegada o no, i me tindrà igual que diguen que és una merda perquè jo sabré si ho són o no i si ho són i m'agraden, doncs visca. 

prou de preguntar-se quin és el valor del que fem o escrivim. tu escriu, viu, i avant.
1
em diu perquè em coneix que faça cas de la targeta: la targeta ve a dir que no torne a ser la dramàtica insatisfeta que solc ser a voltes. i que m'estima. no sap que la carta em féu plorar. em féu plorar perquè torna a ser això de vosaltres amics sou millors que jo en tot.

2
ràbia contra el món, ràbia contra tots, ràbia contra tu. mesquinesa. ràbia contra mi. açò no té res de literatura.

3

la ràbia cueteja i fueteja.

4
com la crisi ve a una habitació sense cap mena d'ordre, faig el que hauria d'haver fet ahir o despús-ahir i netege fins els fons de l'armari i totes les rajoles. use un producte rosa de la dona del que cuida la residència -la dona de l'imbècil de James-  i que no hauria d'agafar. deixe el producte rosa més de mig hora estenent-se per la prestatgeria de plàstic blanc que hi ha tot just baix de l'espill. mentrestant cante, xatege amb algú, pense en algú altre. i ordene els llibres que m'acompanyen cap a casa.
torne amb el drap al plàstic blanc: no puc llevar el rosa.

li escric a Bekir perquè no està ací Kris -i ells dos són els més amics- amb una foto del desastre ja imaginant que res, que els 200 euros de dipòsit se'ls quedarà l'imbècil de James.
tot açò només és per contar la resposta d'ell:
primer riu i diu que sóc molt divertida -hòstia, Bekir, ara no és el moment de riure! després que pinte la prestatgeria de blanc i que li demane a James que siga la meua dutch adventure a canvi dels 200 euros del dipòsit. 

i ric fins que Kris ve i resolem el problema amb el fregall d'alumini de la cuina.

no em direu que Bekir no és divertit, encara que a vegades li pegaries un passó. llàstima que l'enamorament siga impossible.

5
que res, que jo necessite un superman.


dijous, 13 de desembre de 2012

 la pregunta i la resposta


són les tres i mitja i diries que està fent-se de nit. després d'acabar alguna cosa o alguna relació sempre pense el mateix, que no hi ha hagut suficient saviesa en viure-les bé. 
hi ha un menyspreu terrible als altres quan no valores el que tens, Vegas. el pitjor és eixa sensació de deuria d'estar feliç i no ho estic. podria usar l'excusa del dolor,  però l'absoluta incapacitat és anterior.

hauré de beure més i menjar menys. hauré de llegir més poesia i oblidar el teu fantasma per quedar amb tu -sense la boquera violàcia pel vi. 

s'està fent de nit i trobe que el riurau ha de tancar la finestra.

(ja ho diu ma mare: quan em veu molt activa i desficiosa done por perquè després ve açò, una necessitat enorme de silenci i un plor en mi sostingut)

dimecres, 12 de desembre de 2012

a vegades és així: un soroll que està a punt de produir-se d'una cosa que està a punt de trencar-se. el soroll és el de les fulles al ser trepitjades: un cruixit. com si l'equilibri haguera de necessitar algun tipus de trencament.

al remat, ha tornat la pena i la por que amagava el desfici: és millor així, tenint-les a la vista mai m'arriben a sorprendre. sinó, colpeja.

El doble don de la sensibilidad suficiente
para apreciar las cosas buenas y sencillas,
y la absoluta incapacidad para disfrutar de ellas.



dimarts, 11 de desembre de 2012

bekir

si t'agrada Mumford and Sons -podria dir-se songs, no?- o The National, no t'agrada Corcobado. Si t'agrada Antònia Font no t'agrada Loquillo. A Bekir no li ha agradat ni Corcobado ni Loquillo, però jo continue posant-li alguna cosa d'ells. 
Vull dir que trobe que Bekir és el millor que m'ha passat ací després que Sinem canviara de lloc de pràctiques i no sabia com introduir això.
És excessiu i no sol caure bé.  A vegades, és molest, burleta. A vegades, de sobte, està molt seriós i em preocupe. Si li dic alguna cosa em diu que la vida no és sempre alegre. A qui li ho diu.

Avui li havia dit que escriuria al blog i ell m'ha dit que escriuré d'ell. I en efecte he acabat parlant d'ell.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Bos op Bergen op zoom

als 28 anys he descobert el plaer de trencar el gel als tolls. i de llençar braques al llac glaçat per sentir el soroll. i si llances un tros de gel contra el toll glaçat, aquest no es trenca. 

divendres, 7 de desembre de 2012

1
crec que els holandesos usen les piscines com els escandinaus usen la sauna: per fer tertúlia i relaxar-se. caminen de punta a punta de la piscina, o naden un al costat de l'altre mentre xarren. només u de cada deu nada seriosament. 

2
en el defecte de voler contar-ho tot fins l'espai que hi ha entre dues paraules, s'ofegà.

3
ell no escrivia cap diari perquè tenia por que un dia els pares o la germana l'obriren i el llegiren. només durant uns mesos quan era adolescent va tindre un on escrivia en clau, per exemple es deia a si mateix: hui ha passat açò que esperaves, ho has de recordar, ho recordaràs. i clar, quan ara ho llig deu anys més tard no recorda res i riu.
abans pensava que si alguna vegada algú llegira totes les fulles guardades en caixes tremolaria. però després et vas fent gran i t'adones que només aquell que no es coneix massa pot espantar-se del que arriba a pensar un altre. 

un amic em contava que una de les preguntes que serveixen com a guia per saber si estàs dient la veritat o no en un test psicològic és si has odiat alguna vegada als teus pares quan eres menut. la resposta és sempre sí però alguns són incapaços de dir que sí o de saber que sí. pot ser es sentirien massa culpables o massa imperfectes. i això volia dir que pot ser havia fet el mateix amb les altres preguntes.

supose que també aprens a qui pots contar què sense que hi haja cap escàndol enmig. 

4
jo ací havia vingut per parlar del dolor.

dimecres, 5 de desembre de 2012

pensament a la piscina


sempre he cregut que em feia peresa anar a nadar per haver de despullar-me i per l'aigua freda i avui m'he adonat que és per pensar. quan no vull pensar és quan més mandra em fa la piscina. o siga, quan més mandra em faig jo mateixa.



diumenge, 2 de desembre de 2012

tots els poemes que ens salven

sabia que m'afectaria, ho sabia, ho sabia. per això després d'haver fullejat el llibre el dia que arribà, he tardat en tornar-lo a obrir uns quants dies. sabia que m'afectaria i per això he triat obrir-lo el dia que anava de viatge perquè els viatges em posen melancòlica: ja posats, que la malenconia entre i no se'n vaja fins demà. que els viatges en silenci em parlen de l'absència i aquest llibre té alguns poemes que parlen d'això. de mares que no tornen i de cases que deixen de ser llars. 

no és solament el que he escrit, el llibre. però avui el viatge el gos de la pena m'ha perseguit a mi. demà ja parlaré dels altres poemes.

dissabte, 1 de desembre de 2012

dijous, 29 de novembre de 2012

Dilluns

com abans, he decidit matar l'angoixa a glops de cervesa. el que passa amb haver viscut moltes angoixes és que se't van acabant les idees i repeteixes la millor. i  puc espantar els fantasmes nadant, però no puc nadar tots els dies. i puc telefonar els amics, però no puc telefonar-los a totes hores. i puc llegir: no, no estic podent llegir. i puc escriure un apunt, però quin abocador. 

i els fantasmes es queden, amics de fa temps, a brindar amb mi. bec fins que el pensament no és més que una cosa tova que va rebotant contra les parets del crani. 

Dimarts

rep el sobre des de Reus i ja sé el que és. li dic a Nayjang que és el llibre d'una amiga. em pregunta quina classe de llibre i tardem uns minuts fins que comprén què vull dir amb poetry. em pregunta en quina llengua i comença el de sempre, trobe que no he fet tanta didàctica fins ara: que hi ha quatre llengües i blablabla. només de sentir-me m'entra un avorriment mortal.

Nayjang pregunta si Alba és coneguda a espanya. em fa gràcia la pregunta i li dic que a espanya, el que és espanya no. mira el llibre, fulleja els poemes i em diu que si algú escriu tants poemes hauria de ser famós.

Dimecres

l'únic xic que m'agrada ara a Holanda i ni sé el seu nom: Daniel? Eric? És austrià i no tinc clar que siga heterosexual, encara que ni això ara és precís. Podria un matí parlar-li de Bernhard (apunt, m'acaba de dir que ha agafat el meu bolígraf un moment i que perdona, i me'l torna. El bolígraf és justament el roig)

els xics als que he agradat i que m'ho han dit són, per ordre d'aparició: el xinès, que és verge i xinès, amb el que això significa, i el mig holandés mig turc que té vint anys i fa temps que l'espanyola diu que és gayer però que encara no ho sap. però això ni ara és precís.

si pense en l'abans d'Holanda, no imaginava aquest gran èxit sexual. on està ací la clau del poema per parlar del tornar? tot açò és molt alíric.



dimarts, 27 de novembre de 2012

coincidim Bekir i jo a la festa de la indonèsia que se'n va demà o despús-demà. duc la ràbia a les butxaques per no tindre-la a la llengua i li dic, a Bekir, que avui odie més del que és normal en mi i em respon que ell també.

i li dic a qui pegaria avui: a l'invasiu de James que no ens dóna els canapès perquè no som importants i gira fins fer una trajectòria ben estranya perquè siguem els últims en poder agafar-ne'n un; a la guapíssima italiana, amb les mamelles d'una mamma però el cul com un pinyol d'oliva, que em diu que amb la meua panxa passaré bon hivern, al pre-doc italià que no ha passat ni un sol moment pel meso per veure com anàvem amb la feina. 

i de tot açò, li dic, en altres circumstàncies em riuria, calcularia la distància necessària per riure'm, i em negaria a fer-me la víctima. però és quan som dèbils com més odiem.

i Bekir diu que ha estat a punt de dir-li al predoc  tu estàs ací, però, i la teua estudiant? mentre jo estava amb el fang fins a les bragues. però que al final no li ho ha dit perquè mai saps amb estos italians.
la ràbia ha afluixat mentre em petava de riure i engolia un rere un altre els canapès que James no ha aconseguit furtar-nos.

1
estava estripant algunes fulles de la llibreta quan he vist que era impossible llevar tota la pàgina, que quedaria el tros de la vora i passarien anys i sempre es podria saber que alguna cosa no estava bé i que jo arrenquí les pàgines inúltiment per amagar-ho.

2
tanmateix, en alguns casos, bé m'hauria fet arrencar les pàgines abans.

3
em negue a posar-me nostàlgica i arrenque també el poema: no, ja sabia que si ens tallàrem els braços pels colzes, amb els monyons no ens tocaríem.


dilluns, 26 de novembre de 2012

estar a l'altura


la història d'una vida a part del propi nom també es pot escriure amb noms dels altres. què faríem abocats només al propi nom?
el nom d'ell -ell- sempre ha estat a l'altura. fins i tot quan només era una dona temperamental que semblava una refugiada kosovar amb el cabell afaitat.

i encara que avui odie, com solc odiar cada cert temps, m'engoliré la ràbia i el cansament i a les vuit estaré a punt per estar a l'altura.



diumenge, 25 de novembre de 2012

al més baix dels països: el vent

el més salvatge que puc sentir ací és anar un dia de vent, com avui, vora l'estuari. caminar per la platja estranya, com ho són totes les artificials, sense recer de la pluja barrejada amb l'aigua de la mar. caminar, caminar i caminar,  notar com es van afluixant els pensaments i no recordar el dolor de genolls.

ràfegues de vent que esdevenien ràfegues de blau més obscur i el blau que s'enfosquia també al cel. 

és terra guanyada al mar,  no ho oblides.




dissabte, 24 de novembre de 2012

el japonés diu que en este país -recorde, Holanda- hi ha massa llibertat, que mirem la cuina. avui li ha dit al mig turc que les meues boobs estaven a la secadora i que no estava bé, això: les boobs era el meu sostenidor que havia llençat al fem perquè el cèrcol* se n'havia eixit. 

açò ja m'ha paregut un motiu suficient per voler tornar.

divendres, 23 de novembre de 2012

al més baix dels països: l'abans

m'agradaria saber exactament què pensava abans de vindre ací, ara que l'abans es desdibuixa perquè tot és ara: conec el lloc, les noves idees s'adaptaren i encaixaren amb les antigues, tot està barrejat com jo barrege el fang un dia a la setmana.
m'agradaria saber-ho per no soltar-ho i aprendre com es forma des de la por i les expectatives la nova realitat: si haguera esperat una altra cosa segurament aquest temps a Holanda haguera sigut diferent. Seria com ser una altra persona.. ah, si això es poguera aconseguir...no només el cos, també la ment, i descansar.

però tornem a Holanda: ja parle com algú que està a punt de marxar.

dijous, 22 de novembre de 2012

com diuen que el nom fa la cosa, a vegades un creu que si no ho diu no passarà. encara el cor em resisteix, no s'ha tornat boig i continua el ritme només d'una música que sé des de fa temps. 
aquella angoixa que creia la mare de totes les crisi no feia cas al cor: el cor tenia el seu propi defecte de marcar dos passos alhora i pegar colps contra el pit com algú que vol eixir d'una presó.

doncs el ritme, l'altre ritme, no ha aparegut a Holanda i encara per això el riurau és un riurau, sense necessitat de cap visita a l'hospital.

dimecres, 21 de novembre de 2012

1

i quedarem al migdia perquè la nit pot dur a equivocacions. i jo pense, però no recordes el poema? encara que ens tallaren els braços pels colzes/ amb els monyons ens tocaríem. 
perquè les pells tenen el seu ritme i aquesta meua és lentíssima, que ja fa anys que conté massa pells d'altres. què hi farem? pot ser si no haguera llegit aquell poema pensaria que els migdies són innocents.

2

Sinter Klaas ve amb vaixell des de Madrid on viu des de fa temps encara que nasqué a Turquia. els xiquets, el tercer cap de setmana de novembre, l'esperen al port de Yerseke: ve exactament amb el mateix vaixell que està ací tot l'any per a les visites turístiques.

no em direu que la il·lusió no fa meravelles.

dimarts, 20 de novembre de 2012

la veritat que ens evita, el futur que pensem amb el cap cot, la distància que ens fa més òrfens, l'oblit que és pacte de cada dia, i tot això que diu ell... i ahir pensar que ploraves em va fer més pena que tota l'altra pena. 






però no ploraves, era la llum, deies, que et feia trist a la pantalla.

dilluns, 19 de novembre de 2012

1
voler veure una comèdia i acabar mirant una pel·lícula sobre les barbaritats que feren els nazis a Bielorússia i clar com després vas a tindre somnis tranquils. per això Sinem imaginà les portes que apareixen i la vellesa a la cara i a les mans.

2
aquell winter is coming se suposava que estava ací, malgrat que encara estem en la tardor, i jo esperava més, clarament. l´únic fred que em fa mal és el que passe a les mans: amb el fang i l'aigua gelada se'm posen roges com tomates i hi ha moments que no puc menejar-les. Nayjang és tan bona que sempre em diu take your time mentre ella passa pel sedàs el sediment i jo prepare els flumes.
vol viure a la Xina, amb el nòvio i prop dels pares i treballar en alguna cosa relacionada amb la qualitat de l'aigua i no amb el fang.

3
es veu que els xinesos que vénen ací són els que reben diners del govern perquè els pares estan ben relacionats al partit. és una cosa que abans no l'havia pensada. preguntí a Zhigang sobre què pensa del seu govern i no va dir res, cosa que no em va sorprendre gens ni miqueta, encara que viu a l'oest més de tres anys, ara entenc millor el cas. també pregunte a Bekir que què opina del govern turc i li és indiferent. 

4
doncs això, fragments i més fragments.



diumenge, 18 de novembre de 2012

al més baix dels països: el bosc i l'amiga

no sé quant de temps feia que no sentia el soroll fràgil de les fulles al xafar-les. no sé quant de temps feia perquè a l'Horta tampoc tenim boscs, perquè els arbres fan el bosc i quins arbres van a créixer a l'asfalt i quins arbres sense aigua.

Sinem diu que la seua preocupació habitual és que fa tard, que ha d'esforçar-se més per arribar-hi i que al creuar les portes sempre li demanen la contrasenya i ella no mai la té, no mai la recorda si alguna volta la sabé, i que veu com els altres passen fàcilment. jo li dic que la meua preocupació habitual és com fer pactes amb el dolor i amb la por. que el meu tema és eixe i no un altre, i que cansa.

Sinem diu que al seu poble va veure alguns hòmens amb ferides al cap tombats en terra. i que no podies anar a ajudar-los perquè això suposava que tu també estaves en perill. i conta que qui matava eren hòmens vestits com a dones amb burka i que amagaven el ganivet sota la roba.

caminar pel bosc amb estes històries i saber -ja abans de què passe- com la trobaré a faltar.





dijous, 15 de novembre de 2012

is it ok?

m'ha vingut el desig com un pes a la sang, un pes lent, barreja de mercuri que ha anat enverinant-ho tot. que el dolor l'he deixat de banda, que ja pactí amb ell ahir amb el vi, i el desig ha ocupat el pensament.
el mercuri, vull dir.

primer podríem prendre Amsterdam i després Berlin. first, xic prim i desgarbat, first we take Amsterdam, then we take Berlin, is it ok?

dimecres, 14 de novembre de 2012

1
voldria quedar amb tu per contar-te com ve el gener i com vénen les ganes de triar una o altra cosa i que em recomanes alguna cervesa belga que no conec i aleshores tot se'm faça irremeiablement més fàcil, com si no tinguera aquest pes del passat  i aquesta por. hem de creure, em diries, hem de pactar amb el nostre present i futur.i em contaries que Nixon -Fran, no l'altre- ho té fotut també com nosaltres.

2
també he de pactar amb el dolor: per això allò de para, para, para de sentir dolor quan la música sonava i els cossos dansaven amunt i avall a les ordres del violí. que el violí sempre ha sigut el dolor del crit.

3
per tot això, des de fa dies, que estic bevent-me tot el vi del món, que és tot el vi que tenim comú, restes de sopars d'acomiadaments.

i  avui tot el vi del món el faré brindar per la vaga.




i entre tota aquesta merda que vos plena els ulls i les orelles i els pèls de les orelles, no vos oblideu del riure




s'ha cremat el cafè per llegir-te, per escoltar la música espaldamacetera i per netejar-me les ungles de fang.


dimarts, 13 de novembre de 2012

1
durant tota la visita l'australiana tenia una xicoteta molla de pa a la boquera. no podia parar de mirar-la, i de tant en tant, semblava que estava a punt de llevar-se-la sense adonar-se'n. només al final, quan ja estàvem a l'illa dels museus, vaig comprovar que en efecte se l'havia llevat.

2
quan arribàrem a una zona propera al monument per recordar les víctimes jueves de l'Holocaust explicà que estàvem xafant el búnquer, i que era un bon final el que ara foren els veïns els que dugueren als gossos allí perquè cagaren. 

3
hi havia un alemany que també venia al free tour (que no era gratuït, realment, pagaves després el que creus que mereixia) que va dir que havia odiat el monument de l'Holocaust (estèticament, supose) i que ara, després d'haver caminat entre els seus carrers estrets deia que l'estimava.

em va semblar que Berlin recordava molt. que tenia memorials en tots els carrers.

4
en el Holocaust-Mahnmal hi vaig caminar sola, vaig fugir dels que m'acompanyaven, i em vingueren a la ment Kerstész, Primo Levi, Victor E. Frankl i algunes pel·lis i la sèrie que vaig veure ací sobre la Segona Guerra Mundial.
abans, l'holandesa m'havia dit que fins i tot si no penses el monument és fins i tot bonic: fer un monument per recordar i que tu justament hi passes sense pensar.

però digué l'australiana: 
la gent es queixa que hi hagen jóvens i no tan jóvens que vagen botant d'una pedra a una altra del monument i que facen carreres. els sembla irrespectuós. i a d'això, hi hagué algú que respongué: no vos enfadeu si aquest monument és més sobre la vida que sobre la mort. que justament es tracta d'això.

dilluns, 12 de novembre de 2012

vaig haver de fer: stop, stop, stop thinking! hi ha eixe acudit sobre el vaixell que està afonant-se i la guarda que pregunta que què estan pensant? i ara sempre que dic thinking pense en sinking i ho entenc tot.
per exemple, si no pensara de certa manera haguera gaudit més Berlin: per què es veu que has de divertir i divertir-te encara que. que la gent d'ací, la gent que es coneix només durant un cert temps, vol eixa part més que una altra, la part dels bons moments.
haguí de no recordar eixe pardal que no sabia la sortida i es pegava colps contra el sostre: haguí de no recordar el so dels ossos tan fràgils.

tanmateix, dins d'eixos moments hi ha altres, Siti sap qui era Godot, Kris sap quina és la diferència entre diferents tipus d'amistats. jo no vull amistats per a passar-m'ho bé, o no solament. i això es nota. i alguns fugen, i jo fuig i dic stop, stop, stop thinking!

(realment, fou stop, stop, stop feel pain! i el dolor era per una altra cosa, hi havia el concert de Beethoven i no estaves tu i no mai t'ho podré contar)

nota a peu de pàgina


puc posar-me trista quan vulga, només he recordar quant trobe a faltar.

o la frase: crec en l'infern que hi ha en la vida, hi ha temps suficient per a això.




dimecres, 7 de novembre de 2012

la ràbia, gàbia, gàbia, gàbia

entre que la gent és idiota i tothom té alguna part bona, ets tu qui has de buscar-la hi ha un vast ventall: ninguna de les dues afirmacions té la voluntat de ser realista. 
serà millor quedar-se en el terme mig per algunes coses, malgrat estar contra la filosofia del terme mig, i recordar que sobretot la ràbia ve del dolor.

com avui que parlant parlant m'he adonat que no estava realment de mala llet sinó que estava trista. d'eixa tristesa que és meua, que és com de casa. 

com això que aprengué la meua amiga de la seua germana: quan esta començava a ferir-se i a ferir, el que feia era abraçar-la i aleshores començava a plorar.

i si la ràbia de quan els altres fallen, recordar quan tu falles: se m'oblidà un aniversari del setembre que he recordat en novembre. i dir ràbia com ho diuen els que no poden pronunciar l'erra, ràbia, gàbia, gàbia, gàbia...

i sinó cantar-la, l'altra:


dilluns, 5 de novembre de 2012

al més baix dels països: kibbeling

doncs ja estic fent les coses que s'han de fer abans d'anar-se'n d'un lloc. d'aquest lloc, una de les coses era menjar kibbeling, que vol dir qualsevol peix blanc fregit amb molt d'oli, com frigen les creïlles. pot ser el d'avui era bacallà, però no n'estic segura: entre la farina i l'oli de gira-sol, qui sap. 
l'han posat en un plat de plàstic en forma de vaixell (l'ha posat un xic d'uns catorze anys, amb molt poc d'anglès, que m'ha preguntat d'on era)


i quedaran, entre altres coses: alçar-me ben matí i anar al port, comprar tulipes, celebrar el sinterklass, caminar pel Yerseke moer, beure'm una botella de vi a la meua habitació, preparar un pastís de formatge, furtar bolígrafs, fer una paradeta -o dues- en Bèlgica (visitar-lo), anar amb tren fins Wageningen (visitar-la). 


divendres, 2 de novembre de 2012

i després de les pel·lícules, pensar en elles. no és que siguem sensibles, és que gaudim perquè el cinema multiplica la vida, per això.



i a vegades no sé si m'ha agradat una pel·lícula o no fins l'endemà.
al final no era l'altre, sinó tu: és més fàcil pegar al baló fora que pegar-li encertadament.              

volem que el problema estiga fora, fora, fora.

la xica va i em regala una baleneta feta d'argila i cuita al forn. o siga, que m'havia equivocat amb la xica.i ara tinc la baleneta per recordar que pot ser sóc jo la que estic equivocada. 






dijous, 1 de novembre de 2012

dimecres, 31 d’octubre de 2012

una nit així:

un dia en què a les nou tota la gent de la residència se n'ha anat al llit prompte, i quedes tu fumant l'enèssim porro del dia al jardí i quede jo al sofà cansada mirant algun programa de la televisió holandesa sense entendre un borrall. 

i aleshores et dic que hui serà la nit més llarga de l'any i que demà no treballe. i aleshores -tu com sempre amb els ulls vidriosos- dius alguna cosa que no entenc perquè dius tirtitri i no therty -thri i jo dic conforteibol i no comftabol
aleshores agafe el cigarro i done diverses pipades. i em concentre en les parts que m'agraden: la barba, la panxa, les mans. 

te pose la música de Vegas.

com si no tinguera final, la nit. 

dimarts, 30 d’octubre de 2012

tinc en la taula Faulkner en català, Absalom, absalom!, llibre d'un amic amb moltes anotacions, i l'agafa i diu Faulkner -no com jo, sinó bé, que la xica és de Singapur.

- Do you know Faulkner?
- Yes, yes.
- He's good.
- Yes, pretty good.

la xica, Siti li diuen, és coneguda en la residència per ser una fashion victim, més bé una shoe addict, i per gastar-se vora vuit lliures o nou euros en revistes de moda. però coneix Faulkner i ara -ja em queia bé, però ara- s'ha tombat un prejudici més.

Sven, vora quaranta anys i molts pardals en el cap, que si budisme, que si motos, que si no em deixes espai, s'ha clavat amb ella per desprendre's dels diners d'eixa manera, comprant  merda. 
Ah però, solte jo, llig Faulkner (has llegit Faulkner, no?). Sven em mira i pregunta qui?, aleshores jo torne a pronunciar Faulkner intentant imitar la manera de Siti i Sven, mirant la revista de merda, respon que no sap qui és Faulkner i no li dóna importància.

llàstima perquè no ha pogut  tombar cap prejudici, cadascú li dóna importància a unes coses. i criticar les revistes de moda és tant obvi, per favor.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

tots em diuen que no torne perquè allà la situació és alguna cosa així com la fi del món, la ciència i l'ensenyament en Espanya és un erm sec i erosionat, em diuen, i jo llig les paraules mentre a fora corre l'hivern com un animal salvatge, que açò és Holanda i no l'Horta. que ací la pluja sap ploure i el vent ve carregat de l'Atlàntic més ferotge.

que no torne, em diuen: i què faré jo sense vosaltres? i mentrestant se'm congelen les mans de netejar els aparells dels experiments i no puc ni escriure.

que què vaig a fer.
comença a ploure i veig tots els remena-rocs reunir-se i fugir cap a la porxada de la fàbrica. viuen a la costa i persegueixen les restes dels peixos dels vaixells que arriben a les mussels factories. però plou fort i ara no hi ha vaixells.
jo estic també sota la porxada passant sediment pel sedàs. preferisc fer-ho a l'aire lliure, encara que faça fred, perquè així puc veure les gavines -que són lletges, però millor veure això que les cares d'alguns holandesos- els remena-rocs -que són bonics com les cares d'alguns italians- i els treballadors asiàtics de granota blava -com la meua- del costat.

m'ature per veure ploure: tanque els ulls per imprimir la imatge. hi ha moments que saps que recordaràs temps després, una cinquantena de remena-rocs corrent en la costa de l'Oosterschelde serà una d'elles.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

i pots quedar-te a viure dins d'algunes frases, com si les frases foren suficients, com si foren un poema. pots repetir-te-les fins que res importe: fins que la insuficiència del lloc importe. que fa temps que no lliges poesia, animeta.

que et guarden lloc, com al cinema.

i quan et feies una ferida, els majors et deien amb sorna, ui, que se te n'eixirà l'animeta.

l´últim forat el tapa el cos.

divendres, 26 d’octubre de 2012

festes. abans de vindre ací els meus amics organitzaren una festa sorpresa. el cas només l'organitzà un amic però després s'apuntaren al carro els altres. faltaren uns quants, els que no tenien facebook, els que no eren del grup. lo mal de no tindre grup és lo mal de no tindre poble. estàs més desarrelat però aconsegueixes, pot ser, relacions més adultes. en el grup tot s'aigualeix, es confon. 

hi ha la incomoditat de sentir-se estimat i que et facen una festa així, sense esperar-ho. té efectes devastadors. 

tot açò crec que va de la llibertat i la veritat però no sé dir-ho millor.
han vingut tots i es coneixen de poc, es coneixen de poc i es coneixen superficialment, però qui sóc jo per dir si es coneixen superficialment o no. el cas que han vingut i han actuat: les pelis que li agraden a d'ella, i ella ha plorat, i han rigut molt. jo em sentia fora del joc, realment no hi havia ningú amb qui haguera connectat, ningun còmplice meu -el xinès, a la Xina, Sinem en Wageningen, Carolina en Espanya, el mig turc en Alemanya amb la família. els altres són així com ombres, ombres d'eixes de llum de fanal groguenc, ombres poc denses.

què fa que hi haja gent a la que li facen eixe tipus de festa i gent a la que no? les habilitats socials, diuen. però no imagine esta xica amb molts amics, a Cadis, ni em sembla millor que altres. pot ser li pegue massa volta a les coses (pot ser no, ja ho sé, però el dubte a vegades aireja la frase). d'altra manera, que algú caiga bé a tothom em fa sospitar que això, que realment no es coneixen. però qui sóc jo blablabla.

was really nice, cool, awesome. buf, per favor, doneu-me adjectius de veritat. 

faré cas, faré cas: és un lloc de pas, fes el que hages de fer i viu el que hages de viure, no et preocupes massa. 

i qui m'acuse de misantrop, jo tinc els meus motius!

m'ha tornat a passar, exactament el mateix. menysprees per alguna cosa algú i t'afirmes en el seu contrari: o siga, si són falsos jo no ho sóc. ets tu perquè menysprees això com sempre, i tot et sona a fals, tot et sona a típic. 
però algú fa alguna cosa bona, i fins i tot algú fa una cosa bona per tu. i tu ja no ets lliure, o no ho eres en un principi, perquè així ara comença la culpa. havies menyspreat massa, amiga. i és el cercle i fas aleshores una cosa bona per eixe algú  per no ser tant rància. 

o siga, més o menys el que conta ella però sense la part final. la qüestió és no deixar de veure totes les parts. no deixar que per fugir del desconcert sigues un autèntic imbècil.

dijous, 25 d’octubre de 2012

primer acte:
doncs van a fer-li una festa sorpresa a la que se'n va, l'espanyola que se'n va, i han decidit recrear algunes escenes de pel·lícules que a ella li agraden: típiques, clar. Reservoir dogs, una d'animació japonesa i Jaws. Lo cool.

segon acte:
la força de dir que no, que no actue i sense buscar cap excusa. per a suavitzar-ho, diguí que les aplaudiré molt.

tercer acte:
és un lloc de pas, esta manera de ser agradable, agradable per encaixar em fa fàstic algunes vegades.la broma superficial, la brometa, la gracieta. quin món absurd aquest que els hòmens han de ser camaleons.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

ja no estaré ací en febrer


copiat i enganxat:

ja comença a fer fred i ara no imagine un octubre sense fred... ací plou i de tant en tant bufa un vent de mil dimonis que fa que no pugues pujar la pujaeta del pont, quan vas a Goes. Realment només he anat una volta a Goes amb la bici  quan el temps fou bo, amb vent però sense pluja, però quedava bé dir-ho. Ara ja no te pots fiar que no ploga, de totes les maneres, encara no ha començat a molestar el fred, i encara isc els caps de setmana per ahí si hi ha pla. diuen que quan fa més fred és en gener i febrer -clar!- i quan ha nevat o el Oosterschelde s'ha congelat bona part, però jo no estaré ací.

ara comencen a tancar de nit les vaques i ovelles: unes ovelles les estic veient tots els dies que estic ací perquè estan de camí a la feina. estos herbívors sempre semblen extraordinàriament apàtics.
quan he tingut sort he pogut agafar una bici de les comuns, una cosa maltractada i rovellada, de la que no m'acabava de fiar, o algú m'ha deixat la bici,  he anat per la part del parc nacional d'Oosterschelde que són com els arrossars de Sueca o com l'horta, no pels arrossos sinó per les séquies i la planura. i és el millor  paisatge de tota la contornà. tant lluny i en el fons, tot és molt semblant.

ja no mire igual les marees, sembla que ja m'he acostumat a que la mar s'enretire deu metres i hi haja platja on només hi havia aigua.i el poble, pot ser perquè no li pose molta voluntat, no l'acabe d'estimar: i qui estima este poble? em diuen els holandesos.. diria que el poble és insubstancial, sense gràcia, i fins i tot diria que Holanda...

la feina després d'estos mesos [..]

i ací, igual que a casa, quan veig que perilla el meu nivell de felicitat, vigile i busque amb qui parlar, què llegir o què fer per retornar als nivells acceptables. ací i en la Xina és el mateix, així que espere que vosaltres també vos cuideu.
me n'he adonat quan estava intentant-me passar la jaqueta de treballar -una peça descolorida amb mànegues molt amples-. buscava el trau per passar-la sense adonar-me que podia fer-ho de la mateixa manera però a l'altre costat: que el trau estava a l'esquerra i no a la dreta.
quantes vegades les solucions es troben així, no miraves correctament, o siga, de fet, no hi havia solució perquè no hi havia problema. 
de totes les maneres, els pitjors problemes són aquells que té igual per on els mires: com per exemple com respondre a l'interrogant de com viure després de.



dimarts, 23 d’octubre de 2012

pierogi

una de les poloneses no sé què fa a Rotterdam, segurament pels diners, clar, però no em quedà clar si és que allí no trobava feina o sí li paga la pena passar mesos sense veure les filles i el marit per uns quants bitllets més. l'home està malalt i no pot treballar, pot ser per això no es mogué de Polònia.

l'altra, la més jove, està ací vora quatre anys. vingué per guanyar uns pocs diners i s'ha quedat amb la mateixa faena i maleeix cada matí la merda de temps holandés i la merda de caràcter holandés. té vint-i-set anys i el seu pla de vida és guanyar el suficient per tornar a Cracòvia, comprar un pis i posar-lo en lloguer, que ara la febra constructora està per allà campant.
no sé si és molt intel·ligent o molt estúpid tindre un pla de vida així: netejar en un hotel perquè vols comprar un pis per llogar-lo i tot açò en un país que menysprees. i i tot açò, i mentrestant, les motos que tens -ne té tres!- i el vaixell -navega als llacs polonesos!!- i les nebodes envelleixen.

recorda, Katia, que també nosaltres envellim.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

rotterdam (on no he conegut cap holandès)

el vi fa que persones que no parlarien entre elles més de deu minuts conversen fins que u d'ells ha d'anar-se'n perquè perd l'últim tren a Amsterdam. el sopar fou agradable per això, pel vi i pel bon menjar: doneu-me això i podré sostindre alguna conversa insubstancial i ser molt divertida. de fet, ara que ho pense, he sigut amiga, i sóc amiga de gent que ara em dóna menjar. l'economia del bescanvi s'ha donat sempre.

el segon vi, els segons i tercers vins en casa de les poloneses encara em saberen millor. les poloneses, que podrien ser mare i filla però que són amigues, treballen les dues a un hotel on els amos es beneficien alguns clients i treballadors (l'economia del bescanvi!) i on campen els ratolins malgrat les tres estreles (de l'antic esplendor).



l'espanyola torna a sa casa i maldiu els holandesos i creu que els espanyols són oberts, que es saluden pel carrer i te donen la mà i et netegen el cul si et fa falta: el nacionalisme més xavacà. això és el que passa quan es perd el sentit de la realitat. així que veurem què em conta quan duga uns mesos una altra vegada allí. 

així que Rotterdam s'ha acabat, i les poloneses i el pierogi. 

divendres, 19 d’octubre de 2012

rotterdam

aquesta serà la cinquena vegada que vaig a Rotterdam, i intentaré fixar-me en els detalls. és una ciutat dura perquè la vista no té on descansar: cada edifici és diferent, cool, d'alguna manera monstruós. es veu que després de la 2ona Guerra Mundial es tornaren bojos, i digueren: no ens queda res? doncs tutto va benne! I va ser com si deixaren caure des de dalt tota una sèrie de projectes, obres algunes inacabades, edificis que trenquen la simetria, simetria díficil de veure en edificis, cases cúbiques. 

però viure allí és dur, això ho diu tothom. els holandesos que he conegut la tenen com a una ciutat lletja. per a mi no ho és: i almenys, no té personalitat, però té la qualitat del que és rar. deixeu-se d'Amsterdams i Utrechts, a Rotterdam hi ha més immigrants.

l'espanyola viu a un barri que limita amb un barri d'eixos que diuen conflictius, dels que tens la probabilitat que te furten la cartera si estàs de nit al carrer. diu que ha aprés més turc que holandés. 

dijous, 18 d’octubre de 2012

per què esborrar?

però per què, li deia jo, per què no pintes sobre tela nova i deixes d'esborrar els quadres antics? Perquè, clar, no li agraden alguns quadres del passat, qui sap si en algun moment li agradaren o si acabaren més bé abandonats esperant que algun dia el pinzell sabera exactament què retocar. hi a una diferència entre els escriptors i els pintors: que els primers poden guardar tot el que han escrit en una vida en un disc dur i els altres han de buscar espais per guardar la producció. 

perquè veus més clar això de producció en els pintors: pot ser poden pensar-s'ho més, això de pintar, per l'espai que ocupa. en canvi, per exemple als blogs, l'ocupació de l'espai no ens suposa eixe mal de cap i normalment ens posem ben alegrement a escriure en esta època en què diuen que sobren poetes.

això va ser una de les coses que més em sorprengueren de conéixer pintors, que les cases, els pisos estaven plenes de quadres: quadres a totes les parets, a diferents altures, i habitacions en les que quasi no es podia caminar per la quantitat de quadres en terra. els quadres que s'estimen menys o que no estan acabats no s'ensenyen i es mantenen en habitacions tancades. 

- jo: per què no compres nous llenços i pintes les noves idees i deixes les antigues tranquil·les? 
-aleshores ell: perquè no m'agradava eixe quadre. 
-aleshores jo: que te pesava, l'existència del quadre?
- i ell  sí, esborrar-lo és com si esborrara part del passat.

exacte: com si el passat pesara,  el passat que no ens agrada materialitzat en un quadre del que no mai hem estat satisfets. i és també una manera de resoldre l'ocupació de l'espai: un sembla que manté alguna cosa a ratlla, que fa que creguem que  per després menys i millor.  

i al remat, el problema de l'ocupació d'espais és  mental,  i  trobes gent que esborra tuits, canvia de blog més que canvia de nòvio o llença al fem dietaris adolescents. 

ignorants que som: creure que així elimines part del passat o inicies una nova etapa.





dilluns, 15 d’octubre de 2012

l'ocellet, l'ocellot, l'ocellam

1
crec que Twitter m'ha ensenyat a no escandalitzar-me, o no tant: les bones xiquetes sempre patim del mateix.
Intente aprendre'n:
Jo no m'escandalitze perquè no sóc un burgès, Pasolini.

2
cadascú ensenyant la cua (que és de gos moltes vegades i no de paó blau)

3
i tanmateix, hi ha molta preocupació en el que es diu i no tanta en el que es fa. alguns estan esclavitzats per les paraules.




dissabte, 13 d’octubre de 2012

i més

1
a vegades trobar una actitud honesta i valenta consisteix més en saber mirar que en una altra cosa. pensava això quan Kris, el bo, molest de Kris, tan estirat algunes voltes, em deia que ell sí que volia anar a Anvers a la festa de Haiko però que no l'havien convidat. i  ho deia sense cap retret. i per què no preguntes si pots anar? i la cosa és que ja havia preguntat, havia dit que volia voltar per la ciutat i que podia dur el cotxe, i Haiko -tot açò mitjançant altres persones- havia dit que ja eren molts i que volia celebrar la festa amb poca gent.

una altra persona més guai mai haguera mostrat tan clarament un desig quan perillava el seu ego: que no l'havien convidat a primeres ja era suficient per tindrel'orgull ferit.

com diuen ací, lo cool.. lo cool és realment el que féu Kris l'altre dia i no esta colla de guais que ens assetgen cada dia amb les seues falsedats.

2
fa molt molt de temps vaig sentir una xica dir que res, que sí que li agradava discutir però que quan aconseguia que els altres li donaren la raó es sentia malament. segurament, això no ho digué, segurament es sentia com les xiquetes que manen en el grup i que no deixen a les altres expressar-se. la gent s'obsessiona per tindre raó quan no té suficient autoestima. 
fa poc he discutit amb una amiga i clar, per mi jo tenia raó.. però fins que ella no ho ha vist des de la meua perspectiva no he estat del tot tranquil·la: per què no acceptar que cadascú ho veu d'una manera? per què no sentir les recriminacions i que no t'afecten quan saps que has fet bé, que has sigut tu lliurement? 

3
les grans amistats no són les que estan quan tu les necessites, o no solament, sobretot són quan malgrat no han estat quan tu les necessites has sabut valorar tot lo altre i s'hi queden.

últimament aquest blog sembla un facsímil coelhà.

que trobe a faltar la psico

la història de les relacions va sempre així en un moment donat: una espera que l'altre faça una cosa que nosaltres necessitem i l'altre no ho fa. aleshores, si no has treballat massa els teus sentiments després d'açò, normalment penses: ah, que egoista l'altre que no fa el que jo necessite!! perquè en una relació ha d'haver-hi reciprocitat i blablabla. i t'enfades i li recrimines. l'altre si és un poc sensat i ha aprés que no li molesten massa les recriminacions no t'ho tindrà en compte. l'altre si encara li dolen les recriminacions perquè a ell li ha costat déu i ajuda no recriminar -que espera sempre l'estima infinita i que li donen exactament el que ell necessita, o siga, el que espera- tardarà algun temps en oblidar-ho.

el més fort d'açò és que jo pensava que és en les relacions de parella quan més es dóna, però no, en les amistats també i això que normalment s'és més generós en les amistats.

cada volta entenc menys les exigències a l'altre, i cada volta més intente veure el que et perds si només estàs pendent de si fan o no el que esperes i no el que realment fan.

total, que trobe a faltar la psicòloga.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

mirava a ma mare per la càmara de l'ordinador (què com has entrat dins de l'ordinador preguntava la neboda) i vaig recordar algunes discussions i frases que ara pot ser se'n penediria si li les recordara. pensava en les vegades que m'ha pogut destruir i les vegades que jo l'he poguda destruir. 
que quina ràbia haver d'acceptar la frase eixa de qui més t'estima també te pot fer patir més -quina ràbia perquè no és lògic perquè no hauria de ser així, perquè em negue a no ser intel·ligent en l'estima-

i el flaix va ser un conte de Carver, aquell en el que l'home, mirant a la muller i la mare, pensà que entre les dues podrien destruir-lo en qüestió de segons. que bé que descrivia Carver la fragilitat de les persones!

dilluns, 8 d’octubre de 2012

aahhh peixet

parlava l'altre d'açò i m'ha vingut al cap una idea que vaig tindre fa temps respecte a una altra persona. moltes vegades una idea més clara sobre nosaltres mateixos ens ve observant el comportament d'altra gent. 
ella em va dir fa temps que només parlava agust amb els jardiners i no amb els que treballaven al mateix departament que ella i encara menys amb les caps. que a l'hora d'esmorzar, per exemple, preferia agafar el saquet i anar al fons del jardí on solien esmorzar els altres.
no vaig pensar en classes sinó en egos: vaig pensar que preferia estar amb gent que havia estudiat menys que ella, que d'alguna manera, rebutjava els seus iguals (la veritat que hi havia molt d'imbècil en eixe departament i que ella els pegava quaranta pataes en quant a coneixement sobre plantes).

o siga, que fugint de l'esnobisme -del que poguera haver-hi en el seu departament millor considerat que els jardiners- feia també d'esnob: elegia els altres per la seua feina -pitjor considerada- i no pel que eren. 
el mateix que faig jo, qui sap o qui ho anava a dir, pensant que estic més propera als que treballen a la fàbrica veïna i no als doctorands.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

venia a parlar jo sempre de l'ego en una època en la que jo què sé, després de quedar amb algú -poseu-li un músic- i pensar que què interessant la vida dels artistes, i blablabla, i trobar després que havia sigut cosa només d'una nit o dues. venia a parlar del meu ego i de l'ego dels artistes per fer generalitats, i ella més sàvia, em deia que què, que estaven bé els artistes però que en general, no els volia per a amors, que -en general- per la condició de estaven massa preocupats per ells mateixos.
que no deixara que la fascinació per eixa vida em confonguera, que l'amor no té a veure amb la fascinació.

com en tots els grups, hi ha categories. sempre m'ha semblat açò molt adolescent, i vaig passant prou de tal i qual. em fa gràcia perquè els que quedem fora de la gent guai fem plans alternatius.
i preferisc, de veres, no tindre d'estar sempre a l'altura de tal o qual. quin descans.


divendres, 5 d’octubre de 2012

de menuda sempre me sobtava la nit, vull dir, que havia estat jo jugant o fent el que fan els xiquets durant tota la vesprada, i de sobte, mirava per la finestra i ja era de nit, i ningú deia res.

era la por, clar, per a mi. ara significa una altra cosa, crec que la relacione amb la mort, aquest de sobte.

Perquè molt diu, qui diu la nit.
frase de Schmidt

dijous, 4 d’octubre de 2012

fang, clòtxines i classes

els del costat de l'institut d'investigació,  immigrants com jo però que treballen a la fàbrica de mol·luscos (clòtxines, Myrtus edulis, per ser científics) i no ajudant a investigar, duen el mateix tipus de worksuit que duen els tècnics, que duc jo, vaja. 
i pensava si seria això, eixe xicotet detall el que em fa sentir-me tan propera a d'ells quan estic filtrant fang, un sediment molt muddy, diuen, si serà només que el vestit fa la feina i el prestigi de la feina.
supose que és només que tinc aquest sentiment de classe molt molt endins: i això que la meua experiència vital no té res a veure amb la dels meus pares que començaren a treballar als 12 en la conserva o en les taronges i que abans ja havien treballant ajudant als pares en la tenda o en el camp.

serà que ens tenim d'arrelar a alguna cosa i que eixa cosa com la classe, com on han treballat els pares i per què,  no està tampoc tant malament. serà que no m'agraden els que manen sobre els altres...

un home decent mai es pot considerar el superior de ningú!


dimecres, 3 d’octubre de 2012

is coming

ja m'ho deia la meua amiga d'ací que el winter is coming i que jo no sé encara què és això.  ací, en la tranquil·la - fins al coma- residència, un cru i desconegut hivern. la mateixa resi que una vegada, mirant-la des de la llunyania, l'amiga va imaginar un halo de virginitat i espetà, com una epifania, en esta casa nadie folla.

ara en estos dies, quan l'octubre s'ha instal·lat en el camí que va des de la residència al treball, recorde que encara em falta novembre i desembre per viure el fred que encara no sé i que is coming. 

i imagine que podré acabar tots els dies la feina prompte -el cap no em farà passar pel sedàs fang que fa pudor en dies així!?-  i tornar a la residència on ningú folla, fugir d'internet i posar-me a llegir.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

durant un temps, vaig voler escriure i publicar uns poemetes que feia jo a les nits i en èpoques d'avorriment i moltes lectures. després vaig descobrir que no, que no, que el que volia era que m'elogiaren només. i això és tant i tant superficial i només duu buidor endins.

com la xiqueta a la que li ensenyava matemàtiques:

-de menuda, em deia un ravatxol de set anys, m'agradaven les matemàtiques, ara són un rollo. traia deus.
-i ara per què no t'agraden?
-per què m'agradava traure deus, ara no trac bones notes.
no li agradaven les matemàtiques, òbviament, només traure deus. i després, supose, que l'elogiaren.

és un llarg camí fer les coses perquè realment t'omplin i et fan tindre sentit. tota una vida.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

consells, 2

vés a rebentar-ho tot

(Holanda, s'entén)
el que passa a un grup reduït de gent que es sol veure un dia sí i un altre també és semblant en tots els puestos, ací i en la Xina.
la gent oblida que hi ha vida més enllà i es van enamorant els uns dels altres i parlant els uns dels altres i caient-se malament els uns i els altres i al final una mateixa persona al llarg dels mesos t'ha despertat molts sentiments.
i sobretot, el cansament. 

consells,1

perquè açò mai m'ho diria ninguna de les meues amigues però sí tres o quatre -o què sé jo, cinc!- dels meus amics

En la recerca de coses que fer t'aconselle no introduirte en el softporn, tampoc en el hard (encara). Pots avançar en l'holandés, adeprenint un poc

divendres, 28 de setembre de 2012

1
si sempre estàs pendent de valorar-te, siga negativament o positivament, tant se val, és que tens un gran ego. 

2
trobe la mateixa superficialitat ací com enllà, el cas és que quan somniava en viure fora uns anys, pensava molt en este tema. el món erasmus i les relacions que pugues establir no deixen de ser passatgeres i per tant es magnifica, i per tant és com una relació bombolla: estàs sol, els altres estan sols i tot canvia quan el panorama canvia, o siga, que la bombolla explota, i on vaig dir "te trobaré a faltar" ara dic "la vida, que canvia a les persones". i pot ser és que  tot gira al voltant de la necessitat i l'ús de les persones.
a vegades, però, pots construir alguna cosa com una d'eixes amistats que continuen malgrat les decepcions, els desencontres, etc. eixes que -i ací semblarà que he llegit molta literatura d'autoajuda, ho negaré-  et fan créixer.

3
he tornat a pensar en això que vaig pensar mentre caminava per mercadona farà més d'un any: si els empresaris volen hòmens i dones multiusos, que puguen canviar de treball fàcilment segons les necessitats (se'n diu flexible i alguns treballs tenen un plus de flexibilitat) també ho volen les parelles. Un home que a més de guapo, siga bon cardador, bon conversador, bon lector: un home multiús. 

dijous, 27 de setembre de 2012

em preguntava l'altre dia perquè m'agraden els escriptors que escriuen excessivament, com Bernhard o Schmidt, els que escriuen, com l'últim diu, pegant cops de punys. 
la radicalitat de la seua intel·ligència, això és. la radicalitat, la irreverència, en definitiva la llibertat.

quan llig Los hijos de Nobodaddy puc sentir-la.



dimecres, 26 de setembre de 2012

maldestres i xicoteta fe


li contes a un amic que somnies que ton pare es torna a morir (que res, que he estat mirant Band of brothers i la guerra s'ha introduït en el meu somni en l'enèssima versió d'allò ocorregut) i ell te respon que només és un malson.
i després d'açò sé que la psicòloga m'ha servit perquè això, la resposta inadequada de l'amic, m'haguera enrabiat uns dies per la decepció (ja sabeu, decepció>ràbia>culpa) i ara ja no, ara només pense que me vol molt i que a l'endemà em posà una cançó bonica titulada xicoteta fe.



dilluns, 24 de setembre de 2012

el calorcito humano


no m'havia semblat valenciana en un primer moment, tenia un accent en castellà com del de Palencia, que d'altra banda s'assemblava al germà de mon pare, trenta anys menys. després m'explicà que sí, que de valenciana de capital, de tota la vida, però de mare de Conca i de pare de Madrid, o siga que entenia el valencià però no el parlava.
aleshores, allí estàvem en un jardinet de Rotterdam, enmig d'un concert de flamenco, jo parlant-li valencià i ella amb el seu castellà d'interior. 
em va caure bé perquè per exemple, es cagava en l'oratge holandés deient que era "horripilante" i era tan maldestra com jo pel que fa a entendre com funcionen certs objectes senzills, com una cafetera d'aquestes de la modernor.
rient-nos molt, la  conversa.
ella:
-sí, y mi madre hablando conmigo por el skype y abanicándose con la falda.. madre, podrías no hacer eso cuando estés con gente?
-yo no aguanto, se me ha hecho muy duro.. no tengo aquí un círculo social, cada uno tiene su vida.. y sus cosas.. y no la confianza para decirle, para lo que estés haciendo, te necesito...
-para que me maltraten aquí, o me insulten, me voy para España y por lo menos les contesto...
-el idioma.. para limpiar platos, el holandés...
i jo:
-jo estaré fins desembre.. no sé si sobreviuré.. sí, sí sobreviuré, però m'agrada exagerar-ho. farà tant de fred.
-ja, és difícil anar a un lloc sense tindre res on recolzar-te.. jo perquè tinguí la beca...
-estiguí en València la setmana passada, quin atabalament, amb la calor.
ella:
-pero tienes calorcito humano para pasar el invierno?
jo:
-no, per això duia aquest bonic vestit, per si algun músic...
ella:
-yo si hubiera tenido calorcito puede que me quedará más tiempo...


com és d'important, el calorcito humano.

en una carta algú em va dir que si us plau, no em comportara com una víctima. la temptació de compadir-se és tan gran, qui m'ho va dir sabia de què parlàvem. 

i les vegades que una es fa menudíssima: allí estan els llibres, el llit i el llençol i la manta i a escriure que el món és cruel, que la gent és maldestra, que què sap lo bou del patiment de l'altre. i au va, quedar-te plantada davant les pròpies llàgrimes.


divendres, 21 de setembre de 2012

la carne asada con repollo (o la paella)


li escric que m'agrada moltíssim el llibre, que em recorda Bernhard i els meus dèsset i em diu que sabia que m'agradaria. quin gust que et coneguen i no et deixen llibres d'eixos que mires malament, com si foren l'enemic o el mal del món, a les prestatgeries de la llibreria. estem menys sols amb els llibres, però què faríem sense aquells amb els que podem parlar de llibres, pot ser els llibres serien menys.
que sí, que tot açò només és perquè m'està agradant molt un llibre. que jo el que vull és tornar perquè em conviden a més paelles, a fideuaes i acabar tots els dinars i sopars amb el color violant del vi a la boca.


"Los únicos valores perdurables que resisten a todo son: primero, las bellezas de la naturaleza, luego, los libros y por fin, la carne asada con repollo"  

Arno Schmidt, Los hijos de Nobodaddy

dimecres, 19 de setembre de 2012

tornes i te'n tornes a anar i et veus com algú que es mou i t'agrada. amunt i avall i una es sent que només podrà viure així, en moviment, canviant. però tornes i tornes a veure la ciutat, a caminar per l'antic barri, tornes a vorejar les séquies, tornes a la calor apegalosa i et veus així, queta, i dient el teu ací em pariren i ací em quede i no necessite moure'm.
però tornes a anar-te'n. 


dilluns, 10 de setembre de 2012

pot ser esperava que em passara com a l'Spaziani i plorar en les estacions, o més bé, escriure un poema on contara que he plorat en estacions i que alguns hòmens venien a consolar-me.
pot ser esperava la inspiració, o siga, la lletra. i res de res, com si estiguera distanciada del que hi ha: del paisatge, de la gent. 
Jule em deixà un llibre, Kite runner, i no li vaig dir que jo eixe tipus de llibres no els llig. ara em veig en el compromís de llegir-me'l i sempre puc fer un esforç per no quedar-me sola en tot l'hivern holandés.

després me'n duré qui sap pot ser Absalom, absalom! i segur que diré, després de llegir-lo, que sí, que  què faríem sense literatura.
pot ser ho diga també amb Kite runner, per què opinar abans?






divendres, 7 de setembre de 2012

i l'aniversari quasi passa sense escriure'l.
ací no se maten a treballar, de cap de les maneres. els coffe breaks es fan més d'una vegada al dia, a migdia, si fa bo, van a l'Oosterschelde a pegar-se un bany, els divendres cada ú se l'agafa com vol. són efectius, això sí. pregunte a les que estan més temps ací i treballen també en ciència a Cadis i a Itàlia, que per què, que quina és la diferència i el seu punt de vista.
perquè tot funciona, em diuen. el sistema funciona i aleshores, la gent viu relaxada, està content al treball, tenen més medis... tot els ix rodat, diríem. i a més, és únicament un institut d'investigació no un organisme vinculat a cap universitat. 

com quan tot va bé en una parella: tot para bé, no hi ha cap punt de discordança, tot ix rodat. ah, però un no sap si quan aparega una pedra... 

dijous, 6 de setembre de 2012

vacation

que estrany ara que d'ací pocs dies agafaré un avió i cap a casa.

cap a casa i només pense en el menjar, en la tomateta fregida, en la sèpia amb ceba, en la paella de l'àvia, en les llentilles de ma mare, en la cerveseta. cap a casa i només pense en xafar una altra volta l'asfalt de València, que moltes vegades ens mata, però com m'estime jo eixa ciutat. 

però que estrany és el fet de tornar: tornar sacseja molt que anar-te'n. tornar significa que has de digerir el fet d'haver-te'n anat,que has de digerir l'experiència.
tornar a la realitat de tots els dies els mitjans de comunicació parlant del mateix, tots els dies la calorassa, tots els dies la meua antiga vida que vindrà a saludar-me només baixe de l'avió.

i què tal tot? i què tal els holandesos? has provat algun tulipà? i el treball? i el menjar? i has fet amics?

i a tot que sí i a tot que no i a tot amb algun que altre monosíl·lab. que estaré allí però el meu cap encara estarà ací. 
i a tot açò, només una setmana i pense gaudir-la, senyores i senyors.

dimarts, 4 de setembre de 2012

llegint açò he recordat quan el meu amic Ferran em contà que una volta un company seu de carrera anà a demanar local al Centre Octubre de València, i aquells li espetaren que no perquè allò que ell feia -ell i el seu grup- no era cultura. el que feia era ni má ni meno que flamenc. a mi em féu riure però a Ferran li va semblar una prova més del nacionalisme excloent. jo crec que fou una cagada d'algú que no sap del tema.

el problema de la víctima: estar sempre a la defensiva. O dit d'una altra manera, la necessitat de delimitar(-se) perquè no el confonguen (i per por a confondre's?)

dilluns, 3 de setembre de 2012

a vegades passa que no me crec res. passa cada dos mesos o cada mes si la collita és escassa o siga si la poesia és poca. passa que tot em sona a fals: el músic que va de cantautor protesta, la tia que va de tia i et pareix que tot ho escriu de guai, els terralliure de les manifestacions i concerts (no, estos m'han semblat sempre falsos), el sí què tal estàs després de les vacances.
a vegades passa que llig i no em crec res del que han escrit, que tot és pretenciós i vulgar, que no suporte els que van d'especials.
que sí, que tot això passa quan sóc jo la que no aconseguisc creure'm. que la mentida dels altres ja la sabíem, només que a voltes no suportem la nostra.

diumenge, 2 de setembre de 2012


sempre he pensat que la naturalitat és la millor manera de respondre per exemple a confessions d'amor. Però avui m'he adonat que no, que no ha sigut sempre, que com a introspectiva, seguint el raonament de l'adolescent del Rellotge sense busques, com a introspectiva mai he sabut què fer per ser natural. i aleshores quan vaig començar a ser espontània? costa molt ser natural. el cas és que ací té importància la persona més lliure que conec. aquell primer amor que als punys de les camises, quan no tenia botons, es posava pinces d'estendre. i seguint el mateix raonament, pot ser a partir de mi els altres que he conegut han començat a ser més espontanis: si fins i tot a algú li va sorprendre que en una primera cita -tenia fam!- menjara pa pel carrer mentre conversàvem.