mirava a ma mare per la càmara de l'ordinador (què com has entrat dins de l'ordinador preguntava la neboda) i vaig recordar algunes discussions i frases que ara pot ser se'n penediria si li les recordara. pensava en les vegades que m'ha pogut destruir i les vegades que jo l'he poguda destruir. 

que quina ràbia haver d'acceptar la frase eixa de qui més t'estima també te pot fer patir més -quina ràbia perquè no és lògic perquè no hauria de ser així, perquè em negue a no ser intel·ligent en l'estima-

i el flaix va ser un conte de Carver, aquell en el que l'home, mirant a la muller i la mare, pensà que entre les dues podrien destruir-lo en qüestió de segons. que bé que descrivia Carver la fragilitat de les persones!