dimarts, 27 de novembre de 2012

coincidim Bekir i jo a la festa de la indonèsia que se'n va demà o despús-demà. duc la ràbia a les butxaques per no tindre-la a la llengua i li dic, a Bekir, que avui odie més del que és normal en mi i em respon que ell també.

i li dic a qui pegaria avui: a l'invasiu de James que no ens dóna els canapès perquè no som importants i gira fins fer una trajectòria ben estranya perquè siguem els últims en poder agafar-ne'n un; a la guapíssima italiana, amb les mamelles d'una mamma però el cul com un pinyol d'oliva, que em diu que amb la meua panxa passaré bon hivern, al pre-doc italià que no ha passat ni un sol moment pel meso per veure com anàvem amb la feina. 

i de tot açò, li dic, en altres circumstàncies em riuria, calcularia la distància necessària per riure'm, i em negaria a fer-me la víctima. però és quan som dèbils com més odiem.

i Bekir diu que ha estat a punt de dir-li al predoc  tu estàs ací, però, i la teua estudiant? mentre jo estava amb el fang fins a les bragues. però que al final no li ho ha dit perquè mai saps amb estos italians.
la ràbia ha afluixat mentre em petava de riure i engolia un rere un altre els canapès que James no ha aconseguit furtar-nos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada