1

durant tota la visita l'australiana tenia una xicoteta molla de pa a la boquera. no podia parar de mirar-la, i de tant en tant, semblava que estava a punt de llevar-se-la sense adonar-se'n. només al final, quan ja estàvem a l'illa dels museus, vaig comprovar que en efecte se l'havia llevat.

2

quan arribàrem a una zona propera al monument per recordar les víctimes jueves de l'Holocaust explicà que estàvem xafant el búnquer, i que era un bon final el que ara foren els veïns els que dugueren als gossos allí perquè cagaren. 

3

hi havia un alemany que també venia al free tour (que no era gratuït, realment, pagaves després el que creus que mereixia) que va dir que havia odiat el monument de l'Holocaust (estèticament, supose) i que ara, després d'haver caminat entre els seus carrers estrets deia que l'estimava.

em va semblar que Berlin recordava molt. que tenia memorials en tots els carrers.

4

en el Holocaust-Mahnmal hi vaig caminar sola, vaig fugir dels que m'acompanyaven, i em vingueren a la ment Kerstész, Primo Levi, Victor E. Frankl i algunes pel·lis i la sèrie que vaig veure ací sobre la Segona Guerra Mundial.

abans, l'holandesa m'havia dit que fins i tot si no penses el monument és fins i tot bonic: fer un monument per recordar i que tu justament hi passes sense pensar.

però digué l'australiana: 
la gent es queixa que hi hagen jóvens i no tan jóvens que vagen botant d'una pedra a una altra del monument i que facen carreres. els sembla irrespectuós. i a d'això, hi hagué algú que respongué: no vos enfadeu si aquest monument és més sobre la vida que sobre la mort. que justament es tracta d'això.