durant un temps, vaig voler escriure i publicar uns poemetes que feia jo a les nits i en èpoques d'avorriment i moltes lectures. després vaig descobrir que no, que no, que el que volia era que m'elogiaren només. i això és tant i tant superficial i només duu buidor endins.

com la xiqueta a la que li ensenyava matemàtiques:

-de menuda, em deia un ravatxol de set anys, m'agradaven les matemàtiques, ara són un rollo. traia deus.

-i ara per què no t'agraden?

-per què m'agradava traure deus, ara no trac bones notes.

no li agradaven les matemàtiques, òbviament, només traure deus. i després, supose, que l'elogiaren.

és un llarg camí fer les coses perquè realment t'omplin i et fan tindre sentit. tota una vida.