bon vent i riurau nou

ve nadal i en totes les cases deuria posar: cuideu-vos els neurotransmissors.

com aquest riurau ja no és riurau  -la pluja està entrant igual- me'n vaig a un altre. bon vent i riurau nou.

quan més lliure sóc és quan faig i desfaig i no em pare a pensar què. que aquest racó és un abocador per ser més lliure, no per res més. 

i quan em done la gana tornaré a escriure poemes i si algun dia en faig d'alguns que m'agraden els presentaré a algun premi, una altra vegada o no, i me tindrà igual que diguen que és una merda perquè jo sabré si ho són o no i si ho són i m'agraden, doncs visca. 

prou de preguntar-se quin és el valor del que fem o escrivim. tu escriu, viu, i avant.

1
em diu perquè em coneix que faça cas de la targeta: la targeta ve a dir que no torne a ser la dramàtica insatisfeta que solc ser a voltes. i que m'estima. no sap que la carta em féu plorar. em féu plorar perquè torna a ser això de vosaltres amics sou millors que jo en tot.

2
ràbia contra el món, ràbia contra tots, ràbia contra tu. mesquinesa. ràbia contra mi. açò no té res de literatura.

3

la ràbia cueteja i fueteja.

4
com la crisi ve a una habitació sense cap mena d'ordre, faig el que hauria d'haver fet ahir o despús-ahir i netege fins els fons de l'armari i totes les rajoles. use un producte rosa de la dona del que cuida la residència -la dona de l'imbècil de James-  i que no hauria d'agafar. deixe el producte rosa més de mig hora estenent-se per la prestatgeria de plàstic blanc que hi ha tot just baix de l'espill. mentrestant cante, xatege amb algú, pense en algú altre. i ordene els llibres que m'acompanyen cap a casa.
torne amb el drap al plàstic blanc: no puc llevar el rosa.

li escric a Bekir perquè no està ací Kris -i ells dos són els més amics- amb una foto del desastre ja imaginant que res, que els 200 euros de dipòsit se'ls quedarà l'imbècil de James.

tot açò només és per contar la resposta d'ell:

primer riu i diu que sóc molt divertida -hòstia, Bekir, ara no és el moment de riure! després que pinte la prestatgeria de blanc i que li demane a James que siga la meua dutch adventure a canvi dels 200 euros del dipòsit. 

i ric fins que Kris ve i resolem el problema amb el fregall d'alumini de la cuina.

no em direu que Bekir no és divertit, encara que a vegades li pegaries un passó. llàstima que l'enamorament siga impossible.

5
que res, que jo necessite un superman.

 la pregunta i la resposta

són les tres i mitja i diries que està fent-se de nit. després d'acabar alguna cosa o alguna relació sempre pense el mateix, que no hi ha hagut suficient saviesa en viure-les bé. 

hi ha un menyspreu terrible als altres quan no valores el que tens, Vegas. el pitjor és eixa sensació de deuria d'estar feliç i no ho estic. podria usar l'excusa del dolor,  però l'absoluta incapacitat és anterior.

hauré de beure més i menjar menys. hauré de llegir més poesia i oblidar el teu fantasma per quedar amb tu -sense la boquera violàcia pel vi. 

s'està fent de nit i trobe que el riurau ha de tancar la finestra.

(ja ho diu ma mare: quan em veu molt activa i desficiosa done por perquè després ve açò, una necessitat enorme de silenci i un plor en mi sostingut)

a vegades és així: un soroll que està a punt de produir-se d'una cosa que està a punt de trencar-se. el soroll és el de les fulles al ser trepitjades: un cruixit. com si l'equilibri haguera de necessitar algun tipus de trencament.

al remat, ha tornat la pena i la por que amagava el desfici: és millor així, tenint-les a la vista mai m'arriben a sorprendre. sinó, colpeja.

El doble don de la sensibilidad suficiente
para apreciar las cosas buenas y sencillas,
y la absoluta incapacidad para disfrutar de ellas.

bekir

si t'agrada Mumford and Sons -podria dir-se songs, no?- o The National, no t'agrada Corcobado. Si t'agrada Antònia Font no t'agrada Loquillo. A Bekir no li ha agradat ni Corcobado ni Loquillo, però jo continue posant-li alguna cosa d'ells. 

Vull dir que trobe que Bekir és el millor que m'ha passat ací després que Sinem canviara de lloc de pràctiques i no sabia com introduir això.

És excessiu i no sol caure bé.  A vegades, és molest, burleta. A vegades, de sobte, està molt seriós i em preocupe. Si li dic alguna cosa em diu que la vida no és sempre alegre. A qui li ho diu.

Avui li havia dit que escriuria al blog i ell m'ha dit que escriuré d'ell. I en efecte he acabat parlant d'ell.

Bos op Bergen op zoom

als 28 anys he descobert el plaer de trencar el gel als tolls. i de llençar braques al llac glaçat per sentir el soroll. i si llances un tros de gel contra el toll glaçat, aquest no es trenca. 

1

crec que els holandesos usen les piscines com els escandinaus usen la sauna: per fer tertúlia i relaxar-se. caminen de punta a punta de la piscina, o naden un al costat de l'altre mentre xarren. només u de cada deu nada seriosament. 

2

en el defecte de voler contar-ho tot fins l'espai que hi ha entre dues paraules, s'ofegà.

3

ell no escrivia cap diari perquè tenia por que un dia els pares o la germana l'obriren i el llegiren. només durant uns mesos quan era adolescent va tindre un on escrivia en clau, per exemple es deia a si mateix: hui ha passat açò que esperaves, ho has de recordar, ho recordaràs. i clar, quan ara ho llig deu anys més tard no recorda res i riu.

abans pensava que si alguna vegada algú llegira totes les fulles guardades en caixes tremolaria. però després et vas fent gran i t'adones que només aquell que no es coneix massa pot espantar-se del que arriba a pensar un altre. 

un amic em contava que una de les preguntes que serveixen com a guia per saber si estàs dient la veritat o no en un test psicològic és si has odiat alguna vegada als teus pares quan eres menut. la resposta és sempre sí però alguns són incapaços de dir que sí o de saber que sí. pot ser es sentirien massa culpables o massa imperfectes. i això volia dir que pot ser havia fet el mateix amb les altres preguntes.

supose que també aprens a qui pots contar què sense que hi haja cap escàndol enmig. 

4

jo ací havia vingut per parlar del dolor.

pensament a la piscina

sempre he cregut que em feia peresa anar a nadar per haver de despullar-me i per l'aigua freda i avui m'he adonat que és per pensar. quan no vull pensar és quan més mandra em fa la piscina. o siga, quan més mandra em faig jo mateixa.

tots els poemes que ens salven

sabia que m'afectaria, ho sabia, ho sabia. per això després d'haver fullejat el llibre el dia que arribà, he tardat en tornar-lo a obrir uns quants dies. sabia que m'afectaria i per això he triat obrir-lo el dia que anava de viatge perquè els viatges em posen melancòlica: ja posats, que la malenconia entre i no se'n vaja fins demà. que els viatges en silenci em parlen de l'absència i aquest llibre té alguns poemes que parlen d'això. de mares que no tornen i de cases que deixen de ser llars. 

no és solament el que he escrit, el llibre. però avui el viatge el gos de la pena m'ha perseguit a mi. demà ja parlaré dels altres poemes.

i canta fort si et sembla interessant 

Dilluns

com abans, he decidit matar l'angoixa a glops de cervesa. el que passa amb haver viscut moltes angoixes és que se't van acabant les idees i repeteixes la millor. i  puc espantar els fantasmes nadant, però no puc nadar tots els dies. i puc telefonar els amics, però no puc telefonar-los a totes hores. i puc llegir: no, no estic podent llegir. i puc escriure un apunt, però quin abocador. 

i els fantasmes es queden, amics de fa temps, a brindar amb mi. bec fins que el pensament no és més que una cosa tova que va rebotant contra les parets del crani. 

Dimarts

rep el sobre des de Reus i ja sé el que és. li dic a Nayjang que és el llibre d'una amiga. em pregunta quina classe de llibre i tardem uns minuts fins que comprén què vull dir amb poetry. em pregunta en quina llengua i comença el de sempre, trobe que no he fet tanta didàctica fins ara: que hi ha quatre llengües i blablabla. només de sentir-me m'entra un avorriment mortal.

Nayjang pregunta si Alba és coneguda a espanya. em fa gràcia la pregunta i li dic que a espanya, el que és espanya no. mira el llibre, fulleja els poemes i em diu que si algú escriu tants poemes hauria de ser famós.

Dimecres

l'únic xic que m'agrada ara a Holanda i ni sé el seu nom: Daniel? Eric? És austrià i no tinc clar que siga heterosexual, encara que ni això ara és precís. Podria un matí parlar-li de Bernhard (apunt, m'acaba de dir que ha agafat el meu bolígraf un moment i que perdona, i me'l torna. El bolígraf és justament el roig)

els xics als que he agradat i que m'ho han dit són, per ordre d'aparició: el xinès, que és verge i xinès, amb el que això significa, i el mig holandés mig turc que té vint anys i fa temps que l'espanyola diu que és gayer però que encara no ho sap. però això ni ara és precís.

si pense en l'abans d'Holanda, no imaginava aquest gran èxit sexual. on està ací la clau del poema per parlar del tornar? tot açò és molt alíric.

la jardinera

coincidim Bekir i jo a la festa de la indonèsia que se'n va demà o despús-demà. duc la ràbia a les butxaques per no tindre-la a la llengua i li dic, a Bekir, que avui odie més del que és normal en mi i em respon que ell també.

i li dic a qui pegaria avui: a l'invasiu de James que no ens dóna els canapès perquè no som importants i gira fins fer una trajectòria ben estranya perquè siguem els últims en poder agafar-ne'n un; a la guapíssima italiana, amb les mamelles d'una mamma però el cul com un pinyol d'oliva, que em diu que amb la meua panxa passaré bon hivern, al pre-doc italià que no ha passat ni un sol moment pel meso per veure com anàvem amb la feina. 

i de tot açò, li dic, en altres circumstàncies em riuria, calcularia la distància necessària per riure'm, i em negaria a fer-me la víctima. però és quan som dèbils com més odiem.

i Bekir diu que ha estat a punt de dir-li al predoc  tu estàs ací, però, i la teua estudiant? mentre jo estava amb el fang fins a les bragues. però que al final no li ho ha dit perquè mai saps amb estos italians.

la ràbia ha afluixat mentre em petava de riure i engolia un rere un altre els canapès que James no ha aconseguit furtar-nos.

1

estava estripant algunes fulles de la llibreta quan he vist que era impossible llevar tota la pàgina, que quedaria el tros de la vora i passarien anys i sempre es podria saber que alguna cosa no estava bé i que jo arrenquí les pàgines inúltiment per amagar-ho.

2

tanmateix, en alguns casos, bé m'hauria fet arrencar les pàgines abans.

3

em negue a posar-me nostàlgica i arrenque també el poema: no, ja sabia que si ens tallàrem els braços pels colzes, amb els monyons no ens tocaríem.

estar a l'altura

la història d'una vida a part del propi nom també es pot escriure amb noms dels altres. què faríem abocats només al propi nom?

el nom d'ell -ell- sempre ha estat a l'altura. fins i tot quan només era una dona temperamental que semblava una refugiada kosovar amb el cabell afaitat.

i encara que avui odie, com solc odiar cada cert temps, m'engoliré la ràbia i el cansament i a les vuit estaré a punt per estar a l'altura.

al més baix dels països: el vent

el més salvatge que puc sentir ací és anar un dia de vent, com avui, vora l'estuari. caminar per la platja estranya, com ho són totes les artificials, sense recer de la pluja barrejada amb l'aigua de la mar. caminar, caminar i caminar,  notar com es van afluixant els pensaments i no recordar el dolor de genolls.

ràfegues de vent que esdevenien ràfegues de blau més obscur i el blau que s'enfosquia també al cel. 

és terra guanyada al mar,  no ho oblides.

el japonés diu que en este país -recorde, Holanda- hi ha massa llibertat, que mirem la cuina. avui li ha dit al mig turc que les meues boobs estaven a la secadora i que no estava bé, això: les boobs era el meu sostenidor que havia llençat al fem perquè el cèrcol* se n'havia eixit. 

açò ja m'ha paregut un motiu suficient per voler tornar.

al més baix dels països: l'abans

m'agradaria saber exactament què pensava abans de vindre ací, ara que l'abans es desdibuixa perquè tot és ara: conec el lloc, les noves idees s'adaptaren i encaixaren amb les antigues, tot està barrejat com jo barrege el fang un dia a la setmana.

m'agradaria saber-ho per no soltar-ho i aprendre com es forma des de la por i les expectatives la nova realitat: si haguera esperat una altra cosa segurament aquest temps a Holanda haguera sigut diferent. Seria com ser una altra persona.. ah, si això es poguera aconseguir...no només el cos, també la ment, i descansar.

però tornem a Holanda: ja parle com algú que està a punt de marxar.