Dilluns

com abans, he decidit matar l'angoixa a glops de cervesa. el que passa amb haver viscut moltes angoixes és que se't van acabant les idees i repeteixes la millor. i  puc espantar els fantasmes nadant, però no puc nadar tots els dies. i puc telefonar els amics, però no puc telefonar-los a totes hores. i puc llegir: no, no estic podent llegir. i puc escriure un apunt, però quin abocador. 

i els fantasmes es queden, amics de fa temps, a brindar amb mi. bec fins que el pensament no és més que una cosa tova que va rebotant contra les parets del crani. 

Dimarts

rep el sobre des de Reus i ja sé el que és. li dic a Nayjang que és el llibre d'una amiga. em pregunta quina classe de llibre i tardem uns minuts fins que comprén què vull dir amb poetry. em pregunta en quina llengua i comença el de sempre, trobe que no he fet tanta didàctica fins ara: que hi ha quatre llengües i blablabla. només de sentir-me m'entra un avorriment mortal.

Nayjang pregunta si Alba és coneguda a espanya. em fa gràcia la pregunta i li dic que a espanya, el que és espanya no. mira el llibre, fulleja els poemes i em diu que si algú escriu tants poemes hauria de ser famós.

Dimecres

l'únic xic que m'agrada ara a Holanda i ni sé el seu nom: Daniel? Eric? És austrià i no tinc clar que siga heterosexual, encara que ni això ara és precís. Podria un matí parlar-li de Bernhard (apunt, m'acaba de dir que ha agafat el meu bolígraf un moment i que perdona, i me'l torna. El bolígraf és justament el roig)

els xics als que he agradat i que m'ho han dit són, per ordre d'aparició: el xinès, que és verge i xinès, amb el que això significa, i el mig holandés mig turc que té vint anys i fa temps que l'espanyola diu que és gayer però que encara no ho sap. però això ni ara és precís.

si pense en l'abans d'Holanda, no imaginava aquest gran èxit sexual. on està ací la clau del poema per parlar del tornar? tot açò és molt alíric.

la jardinera

coincidim Bekir i jo a la festa de la indonèsia que se'n va demà o despús-demà. duc la ràbia a les butxaques per no tindre-la a la llengua i li dic, a Bekir, que avui odie més del que és normal en mi i em respon que ell també.

i li dic a qui pegaria avui: a l'invasiu de James que no ens dóna els canapès perquè no som importants i gira fins fer una trajectòria ben estranya perquè siguem els últims en poder agafar-ne'n un; a la guapíssima italiana, amb les mamelles d'una mamma però el cul com un pinyol d'oliva, que em diu que amb la meua panxa passaré bon hivern, al pre-doc italià que no ha passat ni un sol moment pel meso per veure com anàvem amb la feina. 

i de tot açò, li dic, en altres circumstàncies em riuria, calcularia la distància necessària per riure'm, i em negaria a fer-me la víctima. però és quan som dèbils com més odiem.

i Bekir diu que ha estat a punt de dir-li al predoc  tu estàs ací, però, i la teua estudiant? mentre jo estava amb el fang fins a les bragues. però que al final no li ho ha dit perquè mai saps amb estos italians.

la ràbia ha afluixat mentre em petava de riure i engolia un rere un altre els canapès que James no ha aconseguit furtar-nos.

1

estava estripant algunes fulles de la llibreta quan he vist que era impossible llevar tota la pàgina, que quedaria el tros de la vora i passarien anys i sempre es podria saber que alguna cosa no estava bé i que jo arrenquí les pàgines inúltiment per amagar-ho.

2

tanmateix, en alguns casos, bé m'hauria fet arrencar les pàgines abans.

3

em negue a posar-me nostàlgica i arrenque també el poema: no, ja sabia que si ens tallàrem els braços pels colzes, amb els monyons no ens tocaríem.

estar a l'altura

la història d'una vida a part del propi nom també es pot escriure amb noms dels altres. què faríem abocats només al propi nom?

el nom d'ell -ell- sempre ha estat a l'altura. fins i tot quan només era una dona temperamental que semblava una refugiada kosovar amb el cabell afaitat.

i encara que avui odie, com solc odiar cada cert temps, m'engoliré la ràbia i el cansament i a les vuit estaré a punt per estar a l'altura.

al més baix dels països: el vent

el més salvatge que puc sentir ací és anar un dia de vent, com avui, vora l'estuari. caminar per la platja estranya, com ho són totes les artificials, sense recer de la pluja barrejada amb l'aigua de la mar. caminar, caminar i caminar,  notar com es van afluixant els pensaments i no recordar el dolor de genolls.

ràfegues de vent que esdevenien ràfegues de blau més obscur i el blau que s'enfosquia també al cel. 

és terra guanyada al mar,  no ho oblides.

el japonés diu que en este país -recorde, Holanda- hi ha massa llibertat, que mirem la cuina. avui li ha dit al mig turc que les meues boobs estaven a la secadora i que no estava bé, això: les boobs era el meu sostenidor que havia llençat al fem perquè el cèrcol* se n'havia eixit. 

açò ja m'ha paregut un motiu suficient per voler tornar.