ací també he trobat la típica persona que vol escapar de la vida rutinària i es planteja viatges com viatges que el canviaran per sempre. el discurs del d'Into the Wild acaba abruptament en un missatge que la majoria ja sabem. clar, l'amor és el primer. 

la típica persona és un alemany a prop dels quaranta, que té un vaixell anomenat La Flecha, que practica ioga tots els matins a les set, que és vegetarià, que li agrada el món oriental. de tant en tant, diu alguna cosa intel·ligent i em sorprenc, fins i tot aquells que apunten clarament a ser un clixé et poden sorprendre't. 

acumula nòvies una darrere d'una altra sense quasi espai per a la soledat i és tant gelós de la seua intimitat, que diuen que es va enfadar quan la nòvia va anar a rentar-se les mans mentre ell estava escurant els plats. estàs al meu espai vital, li va dir, m'envaeixes.

Jester, l'adolescent de Rellotges sense busques, viu preocupat perquè no ha sentit la passió com havia de sentir-la. i ara, l'alemany haurà sentit la passió? no mai mentre escura, clar. 

Magritte

1

davant d'un quadre quasi tots els turistes semblem idiotes. recorde que quan aní a veure Sorolla amb dos amics, un d'ells, que no li ha interessat mai la pintura massa, va estar més de deu minuts en cada quadre mentre que jo passava per davant més o menys ràpidament. has de saber gaudir de la pintura, em va dir. i aleshores, ara associe gaudir de la pintura amb estar mirant el quadre durant una llarga estona buscant eixe gaudiment. 

ahir en el museu Magritte, allà estava jo una altra volta sentint-me una miqueta pressionada: estaré copsant el gaudiment? una vegada vistos, has de quedar-te allí de peus intentant buscar algun senyal més que no has advertit en el primer moment? simplement gaudeix, em va dir. 

2

en les portes d'última de les sales de la visita al museu hi ha una advertència: algunes obres poden ofendre. edat per a entrar 18 anys o més de 18. 

el que pot ofendre són dibuixos de fal·lus amb ales, fal·lus àngels, fal·lus endinsant-se en el cul de les dones, un jesucrist amb un fal·lus a la mà, i tot això enmig del pèls del pubis femení. 

3

què significa tancar els ulls quan te fan una foto? negues l'ull de la càmera. 

into the wind

imaginava que hi hauria temps per al llibre, però no. si navegues, has d'estar atent al vent i a les veles. si navegues en l'Oosterschelde has d'estar atent també a les marees.

no hi ha hagut temps de llegir, però sí de veure la costa, els pals que assenyalen el territori per als criadors de clòtxines, les gavines a prop de les fàbriques de marisc, tot des de l'altra banda, des de la mar. 

el capità no és el oh capità el meu capità, però ha sigut amable amb mi i amb l'altre nouvingut. estava tant feliç que no podia parar de somriure.

oh capità

n a v e g a r

un dia vam veure foques i dofins a l'Oosterschelde, quan anàrem a Galgeplaat a recol·lectar copinyes. és el més salvatge que he vist fins ara, a part de les aranyes, però estes no compten, perquè els artròpodes a mi mai m'han fet gràcia. 

jo els havia vist abans, però sempre com a divertiment per als humans. mai així, enmig de la mar, com si res. els holandesos me'ls varen assenyalar mentre jo pensava en el passat o tancava els ulls i sentia el vent.

no, si al final, aquest serà un viatge emocionant. 

quan parlàvem de les mentides, ell em va dir que el millor era dur la mentida fins al final. no dubtar, i una vegada dita, continuar amb la mateixa història, encara que comence a colpejar el penediment en la ment. el cuc de la culpa. fins al final. 

tornar a fer el mateix? hi ha un grau d'estupidesa que es confon amb l'obstinació. per què dur el fracàs fins al final? com la mentida: el vaixell enfonsant-se i tu decideixes continuar assegut en la cadira, mullant-te els peus.

ara quan li parle de la xicoteta enyorança -és més una sensació d'estranyesa, de no saber encaixar les experiències- ell em diu, fins al final. 

la meua ment encara té el costum de viure les decisions com les definitives. posaré finals mentre puga quan vulga. és a dir, tornar a fer el mateix o no, no és una qüestió que m'haja d'importar.

necessite el que és prou fort perquè no vull recordar que tot es trenca.

moltes vegades m'ha passat, això de quedar-me sense paraules i voler, i voler, i voler saber explicar una cosa viscuda. per exemple, ara mateix, sent a les gavines i el cel està a prop, i la llum és atlàntica, ací, més al nord el dia dura més i el teu cos s'acostuma a sopar de dia encara que siguen les deu.

els italians de Brindisi diuen que allí com a molt el dia dura fins a les 8.30 en estiu i que la primera vegada que estigueren ací només feien que parlar sobre la llum a la mamma. també el primer que en varen dir va ser si havia vist les marees, perquè al Mediterrani, almenys el que jo conec, això no es veu.

i clar que l'havia vist, com havia vist la llum, però alguna cosa, pot ser no saber-ho explicar, no trobar les paraules, féu que no em sorprenguera i que la meua mamma doncs no sap res de la llum, ni de les gavines, ni de les marees.

l'aigua se'n retira metres i metres i deixa al descobert les ostres i els musclos. les cloïsses tallen i per això si et banyes en marea baixa has de vigilar on poses el peu. això m'ho va dir Pauline, que ja se n'ha anat. en Dénia havia de vigilar només les roques i els eriços de mar i per això ens banyàvem sempre amb sabates de buceig. això a Pauline no li ho vaig explicar. tinc senyals a les cames d'aquelles roques en aquells estius.