dijous, 19 de juliol de 2012

canals

fins a quin punt aquesta experiència comptarà. al remat, diré, sí per totes les coses que vaig viure i per les que no vaig saber viure, etc. com que és una partida perduda, açò de viure, una només té aprofitar cada vivència com única i per tant, enriquidora. menys la mort, això sí que no ho tolere, la mort dels que estimem. 
romanc encara com si no em reconeguera, o no del tot. o només és que tinc poc de temps per a pensar, el treball és dur, hi ha moltes coses a fer, i a més, si tinc temps per a pensar és per pensar sobre matemàtiques i informàtica. 
no és exacte, el que passa és que no he unit allò que pensava de viure fora, sola, amb una altra llengua, amb el que està passant ací. vull dir, amb el que estic vivint. com si foren dos móns separats, el de la imaginació i la realitat. com si no hi hagués un canal que els unira i per on poguérem respirar. perquè és això el que compta, trobar aire en aquest món absurd, plenar-se d'oxigen en la barreja del que som, pensem i fem. 

arrufe el nas cada volta que em pregunten sobre l'spanish, cada volta que la meua quasi incipient amiga es posa nacionalista espanyola. i és sovint. però això, ho tinc clar, no posarà ni una gota de mesquinesa o ràbia en aquest viatge. 

li deia hui a una amiga: la qüestió és aprendre, i quant més, millor. 

2 comentaris:

  1. "perquè és això el que compta, trobar aire en aquest món absurd, plenar-se d'oxigen en la barreja del que som, pensem i fem. "

    Genial!

    delesparaules

    ResponElimina
  2. No saps l'enveja que sent. Enveja sana d'eixa q et fa dir-te a tu mateixa: "No recordes quan tu estaves a Riga, allà tan perduda, o a UK, menys perduda, i tot el que et va costar construir ponts?" Aprofita la intensitat dels moments, formen part del ToT!

    ResponElimina